PERE TORRENT; BRUIXOT I LLOBATER

 

 

PERE TORRENT (PROCÉS A UN BRUIXOT / PARE NOLASC DEL MOLAR) Biblioteca de Catalunya

PROCÉS A PERE TORRENT

 

Pere Torrent (à Cufí), treballador de la parròquia d’Encies “que sonava o que fa música”. Declara que sap de “sonar tamborí i flauta, així com el flabiol”. Té aproximadament trenta-sis anys. Ell diu que té “entre 30 0 40”. És analfabet. Quinze o setze anys enrere havia fet de porquerol.

El deu de juny del 1619 se’l denuncia a Sant Feliu de Pallerols per ser adepte practicant de la bruixeria. Pocs dies després declarà a la casa del batlle de la Vall d’Hostoles. El vint-i-tres de juny és declarat culpable, subjecte de càstig.

Se li atorgaren seixanta dies per a preparar la defensa. Son germà Bernat va declarar que Pere fa temps havia perdut l’enteniment i era tingut per home simple i de poc enteniment.

El quatre de novembre s’informa que el proper dia set serà sotmès a les obligades tortures amb les quals acabar de fer-lo confessar. Pere Torrent s’esverà al veure la cambra de tortura. Utilitzen estiracordetes[i] (també conegudes com a missatgeres). El jutge mana que vagin estrenyent la cordella. En acabat fou penjat (7/11/1619) “amb un llaç al coll en una alta forca”.

Fou delatat per la seva tieta, Joana Trias, la qual el 5 de juny del mateix any, en mig de tortures el denuncià. Pere Torrent no la va voler perdonar i al cadals cridà: “ I na Trias ne bull a l’Infern, d’haver-me inculpat malament, sens ésser així veritat”. Amb tot, ell mateix acusà la seva cunyada.

La denúncia contra Pere Torrent va ser presentada per Jaume Puig, nunci i procurador del fisc a Joan Fàbrega, batlle de la cúria reial a Sant Feliu de Pallerols: “ (…) les males arts de Pere Torrent que duren d’ençà de molts anys, induït pel maligne esperit”.

S’explica que el dimoni s’apareix de vàries formes: home jove vestit de burell[ii]; home jove vestit de negre; de cabró, i quan els altres set dimonis col·laboren prenen l’aspecte de cabrons i el Dimoni de moltó o llop. Deia Torrent: (..) i allí adoràvem tots, jo també, a Satanàs, dimoni que es deia Vermell i el prenguí per senyor i el vaig adorar postrant-me als seus peus, i vaig renegar de Déu i de la Verge Maria”.

Un senyal del dimoni com a indicador del domini sobre els seus adeptes era el marcar un galàpet[iii] petit a la nineta de l’ull esquerre o una marca a l’espatlla amb les urpes. El jurat li preguntà a Torrent per què no tenia cap d’aquests senyals en el cos i contestà que havia convingut amb el dimoni que no li fes. El jurat s’hi va creure.

El dimoni “particular”[iv] de Torrent era en Carrua, un dels vuit llops que posseí, cada un amb el nom d’un dimoni.

A les reunions presidides pel diable aquest s’asseia al costat de les més lletja i fastigosa de les dones presents. Torrent acusà de reina a Margarida Oliveras i Fàbrega (à la Reina de Granollers de Rocacorba). Torrent confessa haver fet caure pedra a Roda, a Malvoleny, a Fontpobra (parròquia de Finestres), a Sant Aniol, al Morral d’en Taiedes, a la parròquia de la Cot, a Sant Martí de Cantallops, dient: “Pedra i neula, puja i davalla, amunt i avall!” El mètode emprat per crear aquestes tamborinades consistia: una bruixa es ficava dins d’una bassa d’aigua amb una verga, i per fora i rodejant la bassa les bruixes i dimonis removien l’aigua també amb vergues.

El nunci de Sant Feliu de Pallerols també acusa Torrent de “llobater que amb mala art amena i fa eixir llops i guilles, així com vol i de la manera que vol, de tal manera que donen i causen danys matant bestiar.” Diu que Torrent havia fet bromes sobre el que podrien arribar a fer els seus llops. També se l’acusa  de provocar un gargamellot a Cosme Vedruna. En Torrent es defensà dient que camí de Girona en Vedruna, per a burlar-se se li orinà a la butxaca. Es veu que immediatament en Vedruna es notà com li creixia un goll.

Explicà Pere Torrent: “Fa uns quinze o setze anys estava llogat a la casa del mas Serrat, on hi guardava porcs. Un dia jo tenia mal de queixal i estant guardant al bosc m’isqué el dimoni en forma d’un moltó que es transformà en un home jove, vestit de burell negre, i em digué si estava enutjat. Em digué:”Si vols venir amb mi a sonar jo faré que no tinguis més mal de queixal.” I jo vaig dir que aniria. Pels aires em portà al Coll Sesviles, on essent arribats jo sorprés vaig dir: “ Jesús, Mare de Déu! On som?” I quan anomenava Jesús o la Mare de Déu el dimoni fugia i deia: “No diguis això! Que jo et compliré el que t’he promès. Però ara la meva gent no hi és per a sonar i ballar”. I em tornà al lloc i el queixal no em feu mai més mal”.

Un veí, de cognom Llapart, denuncià Torrent perquè els seus llops li havien matat una mula i altre bestiar. Llapart matà un dels llops de Torrent, el qual l’amenaçà per aquest fet. En Llapart li demanava com a compensació pels animals morts pels llops, vuit lliures[v]. En Torrent acceptà.

Seguí explicant: “Quan jo estava llogat a lo mas Fontanils de Cogoll, jo tenia quinze o setze anys i guardava porcs. Un dia el dimoni em xiulà  a l’orella que a Fontanils hi trobaria quatre llops petits en una cova. Que els nodrís i que em seguirien com uns cans on jo vulgués”. Els feu una barraqueta en el bosc, amb una pareteta. Els nodrí amb llet i carn de bestiar dolent. “Fa més de vuit anys que no els he vist”. Va negar haver-los donat nom tot i que en els interrogatoris en va dir alguns:  Vermell (era el cap), Carrua, Gruanya[vi], Greg, Poca-llástima, Burbó.

 

Durant l’interrogatori diu que té 36 anys, tot i que en altres moments diu que en té 30 o 40. Se’l denuncià el 10 de juny de 1619 a Sant Feliu de Pallerols per ésser adepte practicant de la bruixeria.

Uns dies després se’l va fa declarar a la casa del Batlle de la Vall d’Hostoles, un altre cop el 20 de juny.

El 23 de juny és declarat culpable i subjecte de càstig. Se li atorguen 60 dies per a la defensa. El seu germà Bernat declara que el Pere és curt d’enteniment.

El 4 de novembre és fulminada la condemnació i es diu que el 7 de novembre se li faran les obligades tortures perquè acabés de cofesar. Després de ser torturat pels estira-cordetes, el jutge els manà que estrenyessin la cordella. Després el treuen de la cambra, el fan esperar i el pengen de la forca.

La principal acusació li vingué de la seva tieta Na Joana Trias, que el denuncià quan la torturaven a Vic el 5 de juny. També denuncià altres persones. Pere Torrent no la perdonà mai. En una declaració diu: “I Na Trias ne bull a l’infern, d’haver-me inculpat malament sense ser veritat.

La denuncia va ser presentada per Jaume Puig, nunci i procurador del fisc, davant de Joan Fàbrega, Batlle de la cúria reial a Sant Feliu de Pallerols.

Declarà Torrent: “I allí adoràvem tots i jo també adorí Satanàs, dimoni que es deia Vermell i el prenguí per senyor i l’adorí postrant-me als seus peus en lo dit gros de la mà, i reneguí de Déu i de la Verge maria, de boca i no de cor, com los altres dient: Jo renec de Déu i de la Verge Maria i de la Santíssima Trinitati pren a Satanàs per amo i senyor”.

Com era costum, Torrent tenia un dimoni familiar, en “Carrua”, un dels vuit llops amb sengles noms  especials que no són sinó de dimonis.[vii]

A les reunions dels bruixots el Dimoni esposaal costat de la reina, que havia de ser la dona més lletja de l’aplec. En els seus aplecs la reina eraMargarida Oliveras “que està a Granollers de Rocacorba”.

Mètodes per a fer caure pedra:

  1. El dimoni engrunava i polvoritzava engruna de roca, i aquella pols l’escampaven pels aires dient: “Pedra i neula, puja i davalla, amunt i avall”.
  2. Escampant una pols groga que en Torrent no sabia de què era, per fer neulir els esplets.
  3. Les bruixes batien llocs d’aigua: “Una de les bruixes es posà dins d’una bassa d’aigua i, amb una verga, ella i tots els restants qui érem allí; i els dimonis circuïren la dita bassa amb sengles vergues. I allí batérem l’aigua, renegant i maleint Déu i la Verge i dient mil desatinos i blasfemes, dient: “Pedra i neula, puja i davalla i cau a tal part…”.
  4. “Ens pujàrem a cavall cada un sobre un dimoni en forma de cabró, arravatant-nos pels aires. I allí, tots embolicats amb els núvols estàvem sobre la nuvolada. I sobre nostre era clar i seré. I allí maleint i blasfemant caigué molta pedra, que feu molt mal a la parròquia de Sau i altres parts”.

 

El nunci de Sant Feliu de Pallerols diu: “Veritat és que el dit Pere Torrent és difamat i tingut i repudiat públicament per llobater o persona que amb mal art amena i fa eixir llops i guilles, així com vol i de la manera que vol, de manera que donen i causen molts danys al bestiar”.

Torrent diu que està pres, a més de per l’acusació falsa de bruixeria, “perquè he dit algunes  burles d’anomenar i fer eixir llops” i diu que  volia rescabalar amb vuit lliures un seu delator, el pagès Nicolau Llapart, que “em digué si jo li volia esmenar alguns danys que els llops li havien donat a algun bestiar”.

 

Abans de volar, les bruixes s’untaven amb un ungüent.

A Cosme Vedruna li diuen que li feu sortir un gargamellot (goll).

 

Explica que el dimoni se li aparegué 15 o 16 anys enrere, quan estava llogat al Mas Serrat. S’estava al bosc amb els porcs. Tenia mal de queixal i li aparegué el dimoni en forma de moltó. Aleshores es transformà en un home jove, vestit de burell negre. El convidà a fer sonar el tamborí i la flauta en un lloc on el duria, i el dolor li passaria. Torrent s’enfilà damunt seu i pels aires anaren al Coll Sesviles. Torrent no sabia on era i exclamà: “Jesús, Mare de Déu, on seré jo?”I sentint allò el dimoni fugia i s’apartava dient : “No diguis això!” També va dir que la seva gent no havia arribat i li prometé que l’aniria a trobar un altre dia. El retornà al Mas Serrat i el dolor de queixal li havia desaparegut.

En els aplecs es ballava. Diu Torrent: “I el dimoni no volia que sonés sardanes, ni com sonen els músics per ací sinó so arravatat, tant com podia sonar amb el flabiol”. “Allí ballàvem molt. I hi havia vuit dimonis (…) I en havent ballat i fet el boig, menjàvem”.

 

Un altre mal atribuït a les bruixes era el de matar criatures. A Torrent li preguntaren “si ha ofegat, mort i embruixat criatures”. Ell ho negà, tot i que sembla haver oblidat que una mica abans havia declarat que el dimoni els havia convidat a fer el mal, incloent-hi matar criatures.

També s’acusava les bruixes d’infligir golls.

 

Diu que els dimoni se li apareixia els dissabtes . “I cada dissabte al vespre, el dimoni em donava o feia parer de donar-me cinc sous ala mà; i després no m’hi trobava res”.

 

Era propi dels aplecs el banquet amb carn  d’infants o de cadàvers exhumats. Per Torrent diu: “ (…) Menjàvem de les viandes que el Monjo Vell havia aparellat o més verament, ens pareixia que menjàvem; i no era res, sinó vent que ens embotia endins i no ens remeiava la gana de menjar”.

 

La condemna a mort, escrita en llatí: “ suspendetur laqueo per collum in alta forca, ita quod eius anima separetur a corpore”.

 

Els topònims que apareixen al procés són de pobles o llocs pertanyents a la part occidental de la diòcesi de Girona i a la banda oriental de la diòcesi de Vic.

 

Els noms del vuit llops:

El capità es deia “Vermell” / Carrua / Cruanya / En Grea / Poca-llàstima/ Burbó / Sergent / Espardenya

 

DENUNCIACIÓ

Iacobus Puig, nuncius et fisci procuratur iuratus medio iuramento. Dixit praestito.

Denunciavit honorabili Iovanni Fabrega, baiulo dictae curiae, ut requitur: Honorable Batlle: Jo, per descàrrec del meu ofici de Prior fiscal prestat. Denuncio V.M. i a la dita present cort que a oïda mia és novament previngut que Pere alias Cufí, treballador de la parròquia de les Encies, induït per lo maligne esperit, poc tement a nostre Senyor Déu i a la Justícia temporal, oblidat de la salut de la sua ànima, no dubta de molts anys a esta part cada dia amb art i inducció de l’esperit maligne, aportar i fer anar d’unes a altres llops, i amb ells donar o fer donar i causar molts danys i mal a moltes i diverses persones, de què és publicat i palesament difamat, en tant que com se succeeix algun mal o dany donat per los llos i dient-li, ell ne fa risa i se’n vanagloria i anomena los llops per certs noms que los té posats. I a més d’això, mal a mal acumulant, usa del maligne art de bruixot i, en companyia d’altres bruixots i bruixes, fa i causa danys, com és fer caure pedregada, neules los fruits i esplets de la terra i altres mals i delictes horrendos , en companyia d’altres, signantment amb Joana Trias … de Rajols, de la parròquia de Sant Vicenç de Susqueda i Joan Boherats, dela parròquia de Rupit, les quals  i lo qual per bruixes i bruixots han sentenciat i penjat en el terme de Rupit estos dies propassats i, segons m’és vingut a oïda amb llur tortura feta quod caput sociorum, l’han acusat per companyó , i com dites coses sien coses nefandes i grues, i així sien dignes de gran càstig i punició, ne faig a V.M. per mon descàrrec la present dunuciació, demanant i requirint que les de dites coses en sigui inquirit, i el dit Pere Torrent àlies Cufí, ésser en poder de V.M., honorable batlle, i tots els altres qui en dites coses es trobaran culpables presos, punits i castigats conforme tal torpe i cas greu mereix, a fi sigui càstig llur i exemple d’altres; perquè jo faig instància i part formada contra ell, i altres qualsevols en dites coses culpable, demanant i requerint que dites tortures i deposicions de dita Joana Trias autèntiques exhibir, havent-e la raó, se’n puga haver mos drets sempre salvos.

Fuit sibi lectum, et perseravit.

 

 

TESTIMONIS DE CÀRREC

 

  1. Die lunae fuit as inquirendum, ut sequitur, Andreu Bosch, laborator villae Sancti Felices de Paiarols, testis compulsus per honorabilem bailum qui iuravit, et interrogatus, etc, dixit:

Que el diumenge passat es presentà a casa del batlle )on era pres Torrent) en companyia de Nicolau Llapart. Aquest li volia relamar a Torrent alguns danys que els seus llops li havien fet al seu bestiar, temps enrere: li havien mort una euga, un matxo, ur rossí i disset nodrissos  o porcells. Li demana cinc lliures i Torent accepta i li fa el pagament i li demana que no faci públic perquè altres afectats no segueixin l’exemple, ja que n podria fer front a totes les demandes. Diu Andreu Bosch que “és dit Pere Torrent públicament difamat que amb algun art fa anar i amena llops i guilles on vol i que fa el que vol dels llops i guilles”.

 

  1. Sebastià Aiguavella, agrícola de Sant Feliu de Pallerols. Diu que anant cap a Girona en companyia de Baldiri Rovira es trobaren Torrent, que essent Carnestoltes anava a fer sonar, ja que feia de músic. Mentre, Cosme Vedruna de les Planes “de risa i xacota “ se li pixà a la butxaca de Torrent. Aquest digué:”Oh!i no se n’és burlat” i de sobte a Vedruna li sortí un goll al coll “que li donà molt treball i pena”. Torrent li va dir que ho havia fet ell i “que si li hagués conjurat el doble, l’haguera mort”.

 

  1. Joan Sort , era un pastor que va tenir disputes amb Pere Torrent. Una nit la llopada de Torrent entrà a la cleda on diversos pastors guardaven els seus ramats d’ovelles i estranyament, tan sols mataren les de Sort.
  2. Nicolau Llampart
  3. Lleonart Hilari, era sabater. S’havia negat vàries vegades a arreglar-li el calçat a Pere Torrent. Aquest l’amenaçà amb el que li podria passar si es creuava amb els seus llops. Pocs dies després fou atacat i mort pel llop anomenat Carrua.
  4. Miquel Fapa

 

INTERROGACIONS DEL JUTGE (J)

 

J: Si sap per què està pres?

P: Per algunes burles que ha fet d’anomenar i fer sortir llops i perquè alguna bruixa l’ha acusat. Diu que fa dos o tres anys que no veu la seva tia, Joana Trias.

J: Si ha estat al bosc de Quer en companyia de Trias i Boherats, on s’aparegué el dimoni en forma d’home, vestit de negre i els digué que seguissin i anirien a matar criatures, farien caure pedra, anirien pels aires, renegarien de Déu… I l’endemà s’ajuntaren al lloc dit Palanques Sessones (terme de Roda) i adoraren el cabró.

P: Ho nega.

J: Si va estar en una junta de bruixes que acabà en orgia al Coll Sesviles, mentre el Monjo Vell tocava un tamborí.

P: Ho nega.

J: Diu que tenen proves. També d’una junta en un lloc anomenat Nofre. Bateren l’aigua i feren caure pedra a la Parròquia d’Osor.

P: Ho nega.

J: Si coneixia Lleonart Hilari, sabater de les Planes i quins tractes ha tingut amb ell.

P: “Ell mai em volia solar[viii] unes sabates, i per això li digué que el faria traspassar per un llop. (Efectivament, un llop anomenat Carrua traspassà el sabater. Torrent diu que l’amenaçà per fer broma).

J: Si coneix Cosme Vedruna i si aquest li va pixar a la butxaca i si després ell prengué venjança conjurant-li el coll i fent-li eixir gargamellot.

P: Sí, però li digué de broma.

 

 

NOVES INTERROGACIONS

 

Successive autem post predicta die Iovis, 4 Iulii praedictorum, in domo  honorabilis baiuli, fuit processum ad exigendum…

 

J: Quants anys fa que fa de bruixot, i en companyia de quines persones?

P: Diu que “quinze o setze anys enrere, llogat a la casa del mas Serrat, que hi guardava tossinos. I un dia, que no em recordo lo dia, jo estava molt apretat i rabiós de mal de queixal. I estant guardant en el bosc m’isqué el dimoni en forma d’un moltó, i se tornà i feu com un home jove, vestit de burell negre, i me digué de què estava enutjat. I jo li digué que tenia mal de queixal. I ell me digué: “Si vols venir amb mi a sonar (perquè jo sé de sonar tamborí i flauta) jo faré que no tinguis més mal de queixal”. I vist això jo li digué que hi aniria. I encontinent que hagué dit el sí, aquí mateix pels aires em portà el dimoni al Coll Sesviles, i si bé jo , aleshores, no sabia on era. I essent arribats allí, que era de bell dia, i en un emprompte hi arribàrem, me reconeguí i em trobí tot perdut, que no sabia on era. I així, diguí: “Jesús, Mare de Déu, on sóc jo?” I a la que anomenava Jesús o la Mare de Déu, el dimoni fugia i s’apartava dient-me. “ No diguis això, que jo et compliré el que t’he promès; però ara la meva gent no hi són per sonar i ballar. Un altre dia jo t’aniré a cercar per a sonar”. I així mateix és veritat que em remedià el mal de queixal. (…) Aquí mateix, en l’aire em prengué i em tornà al mateix lloc on jo guardava els tossinos, que encara no era vespre, que no havia encontrat los tossinos, I aquí desaparegué”.

 

Més endavant diu que el dimoni l’avisà pels dies de Santa Magdalena (1617) i que portant-lo pels aires a un lloc on el feu sonar el fluviol, i el Monjo Vell tocava el tamborí. Diu que el dimoi no volia sardanes sinó música arravatada. I amb dit so ballaven bruixes i bruixots i els dimonis. A més. El Monjo vell feia de cuiner. Hi havia Na Puig de Rajoles, Marianna Trias de Susqueda, Sagimona Quer, Na ALdona, Na Corbera, Madó Anna Rovira (dita “la llimoca) d’aquesta vila, Na Vilara, Dona Vellar de la Barroca, Margarida Oliveras dita “la reina” que està a Granollers de Rocacorba, i molts altres bruixes i bruixots. I allí ballaren molt. Hi havia vuit dimonis, això és Satanàs, que es deia Lo Vermell, i en Carrua (que és el meu capità), i en Burbó i en Sargento i en Grea, i Na Espardenya i en Cruanya i en Poca-llàstima, els uns en forma de cabrons i d’altres de persona. I feta adoració i renegació, tingueren els dimonis tractes carnals amb les bruixes. I jo també feu aparícies de tenir còpila carnal amb Na Frigola de la Barroca. Després de fer malvestats, pujat sobre el Carrua vaig tornar a Les Encies”

“Jo mai he donat golls a ninguna persona, ni sé com se donen, ni ofegades criatures, ni mai bruixades, que en res d’això he intervingut perquè quan el dimoni em temptava de seguir-lo i adorar-lo em vaig reservar que no volia aprendre a donar golls, ni a matar criatures. I el dimoni em digué que li estava bé, i que quan jo veiés que ell i les bruixes tinguessin consell que jo m’apartés. I així m’apartava. Cada vegada que tractaven de donar golls el dimoni es posava a llengua un ungüent i les bruixes i bruixots n’havien de fer cada un una llenguada”.

Diu haver fet caure pedra a : Sant Iscle, Malvolenya, Fontpobra, en una bassa de la cas del mas Campderric (a Sant Iscle), Serra de Finestres, Sant Aniol, Morral d’en Taiedes, Parròquia de la Cot, parròquia de Sant Martí de Cantallops, parròquia de Carós, parròquia de Susqueda, a la d’Osor, a la d’Anglès, a la d’Amer, a la de la Barroca.

Que el dimoni l’anava a buscar en companyia de la Reina de Granollers. “Cada dissabte al vespre el dimoni m’apareixia a què el seguís, i jo algunes vegades, no. I a 21 de maig passat, que era dissabte, m’aparegué el dimoni a Font Martí, que és del mas de Les Encies, en forma d’un home jove vestit de negre (…).

Quan el jutge li preguntà pels llops, contestà: “El que passà en això, és que estant jo llogat al Mas Fontanil, de Cogolls, quan tenia uns quinze o setze anys i guardava tossinos, un dia poc després que el dimoni em fou eixit al Serrat de les Medes, el dimoni em xiulà a l’orella i em posà a la imaginació que, en les dites de dit Fontanils trobaria quatre llops petits en una vora, que els nodrís que en trauria gran plaer. I que després de ser nodrits em seguirien com uns cans allí on jo voldria. I els vaig trobar i els feu una barraqueta en el mateix bosc, amb una pareteta. I allí els nodrí i els portava llet i arn de bestiar dolent, que es moria. I quan els hagué nodrit dits llops em seguien per allí on jo anava, que estaven amistançats amb mi, i aclamant-los m’eixien i d’ordinari revenien prop de les cases on jo estava. Emperò en veritat que no els he anomenat, ni m’han seguit sinó vuit anys. I en aquest espai de temps no he donat lloc a què fessin mal a ningú, ni a matar bestiar, sinó que jo em bonejava i folgava d’això. I fa més de vuit anys que no els he vist. Mai els vaig posar cap nom sinó “perros”; que els noms que he dit a la primera deposició eren els noms dels dimonis”.

 

El dilluns 29 de juliol el tornen a interrogar. Es retracta de tot el que ha dit i de les acusacions contra altres persones (entre elles la seva cunyada): “I les persones que tinc acusades per bruixes i bruixots ni les tinc per bruixes i bruixots, ans bé, amb aquesta deposició els disculpo i els restitueixo i torno la fama, perquè havia dit per malícia i contra veritat, perquè Na Trias m’havia culpat, pensant que si jo havia de patir que n’hi hagués d’altres que patissin, i no perquè fos així veritat”.

Sembla que ell creia que la condemna seria de desterrament.

 

 

 

[i]  Ajudants del botxí.

[ii] Teixit bast de llana pura, sense aprest (preparació).

[iii] Gripau

[iv] El que seria l’antípoda a l’àngel de la guarda.

[v] 1 ovella costava 2 lliures i 8 sous  / 1 moltó amb llana costava 8 lliures i 8 sous / 1 moltó costava 3 lliures

[vi] Possibles significats a partir del mot CRUANY: tros de llenya imperfectament carbonitzat (suposant que es tractés d’una lloba de pèl fosc) o CRUANYA: cuir adobat que interiorment apareix cru.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

[vii]  Cervantes parla del tema del “dimoni famiiar”; dimoni Ezequiel.

[viii] Posar sola a un calçat.

VISITA A LA”RUTA DE PERE TORRENT”

Dissabte 21 de setembre del 2019 farem la RUTA PERE TORRENT. Visitarem els llocs essencials que van ser l’escenari de la tragèdia de Pere Torrent. Estarem al bosc on se li aparegué per primer cop el Dimoni, la cova on trobà els cadells de llop que l’acompanyaven, el clar del bosc on suposadament es feien les juntes amb el Dimoni i les bruixes i bruixots de la contrada, el lloc de la seva execució.

sant feliu

Ens trobarem

a Sant Feliu de Pallerols a les 10 del matí. Farem el tallat a la plaça del poble i començarem la ruta. En finalitzar, qui vulgui, ens podrà acompanyar a dinar.

Us podeu  inscriure a barkeno18@gmail.com

OLYMPUS DIGITAL CAMERAsantfeliu3santfeliu4.png

ROYAL GIFT; EL REGAL DE CARLES III A G. WASHINGTON

ROYAL GIFT

Royal Gift (Regal Reial) va ser un ruc de raça samorana que vivia tranquil·lament a la petita vila de La Hiniesta.

La seva història ens la narrava José Emilio Yanes, pocs dies després de la presentació del llibre que seguia el periple del nostre ruc-heroi, assaborint unes copes d’ull de llebre de 24 Mozas, en el jardí abocat sobre el Duero del palauet de don Pedro Távara, a Samora. Georges Washington, després de la guerra d’independència contra la Gran Bretanya (1775-1783) retornà a les seves propietats agrícoles de Mount Vernon, Virgínia. EQUINO-ASNAL-Asno-Zamorano-Leones-e1460575819788Tenia la dèria d’aconseguir rucs de raça samorana (animals de virtuts reconegudíssimes en l’àmbit militar) per a millorar la força de treball de les seves finques i millorar-ne els rendiments. Pensem que era l’època en què imperava la fisiocràcia com a doctrina econòmica. Però aquests rucs depenien directament de la Cort i la seva exportació n’estava prohibida. Washington va moure fils, que tenien un cap inicial en el seu amic Bernardo Gálvez, governador de la Luisiana, passava pel cònsol nord-americà a Cadis, seguia amb l’encarregat de negocis dels EE.UU a Madrid, i finia en el poderós ministre Conde de Floridablanca. Aquest, aconsellà el rei Carles III de la conveniència d’estretir les relacions diplomàtiques amb el nou país, que ja apuntava a potència econòmica. De fet, el govern espanyol havia ajudat al finançament dels rebels de les tretze colònies contra la metròpolis britànica enviant 120.000 rals.

El rei va acceptar i decidí regalar dos rucs. Un, del qual no es coneix el nom, era natural de Morales del Vino. El seu vaixell va naufragar i el pobre ase es negà a l’oceà. L’altre, Royal Gift era de la meva La Hiniesta. Se li adjudicà un cuidador expert, el mulater Pedro Téllez, i tots dos van trescar pels caminois pedregosos de Castella en direcció al port de Santander.

 

La travessia durà vuit setmanes, durant les quals Téllez fregava amb brandy les potes del ruc i miraven amb nostàlgia des de coberta la immensitat del mar pensant que havien canviat un de color groc per un altre de blau. Arribats al port de Gloucester , Massachusetts, encara van haver de caminar 160 quilòmetres fins a Boston, i d’allí 830 més fins a les possessions de Washington.

Alguna universitat nord-americana, d’aquelles que els sobren els diners per a fer curiosos estudis, calculen que avui dia la progènie de l’intrèpid Royal Gift és d’uns sis milions de descendents.

Royal Gift traspassà el 1796 acompanyat per part de la seva àmplia parentela, entre els renills tristos de les dues someres de Malta, regal del general Lafayette, que l’havien acompanyat des de la seva arribada.

Recordem que el ruc és el símbol del partit demòcrata dels EE.UU.

 

 

 

.

LA LLEGENDA DEL FERAFOC

La llegenda explica que el comte de Barcelona Berenguer Ramon I volia aconseguir a qualsevol preu l’espasa de constel·lació Tisona, que prèviament havia estat en propietat del cavaller castellà Rodrigo Díaz de Viva, conegut com el Cid.

El comte va encarregar al seu seu senyor feudal Guillem de Mediona que anés a cercar l’espasa i…

Apunts de la Mona de Pasqua a Barcelona

.
.

220px-Padrí_amb_la_Mona
L’existència d’aquest dolç està documentada des del segle XIV, tot i que es pensa que pot venir de més antic. De fet en els primers temps del cristianisme, en establir-se el període de la Quaresma amb la seva disciplina eclesiàstica es va prohibir no solament carn i llet sinó també ous. Com que els ous no es podien menjar, durant aquesta època de l’any els cristians feien una extraordinària provisió d’ous i per a   què es conservessin millor els coïen o bé en recobrien la closca amb guix perquè no es fessin malbé.
Els cristians continuaren mantenint el concepte de donar a l’ou el caràcter simbòlic de la divinitat per representar la resurrecció de Jesucrist. Per ennoblir-los, els decoraven amb diversitat de colors. El més usat era el roig en record de la sang vessada pel Redemptor a la Creu. Una vegada arribat el Dissabte Sant, els portaven a beneir i en feien present en grans quantitats als parents i amics.
Cal considerar que aquest costum pasqual és d’origen tan primitiu, que fins se suposa que representa la renovació de la naturalesa i que l’obsequiar-se mútuament amb presents d’ous pintats o daurats rememora el principi de totes les coses.Aquesta idea o creença  persistí en alguns països europeus a les èpoques que hi havia el costum de començar l’any al temps Pasqual.
Amb tot, és molt probable que el costum procedeixi dels antics hebreus, els quals havien establert començar l’any civil el dia que se celebrava la Pasqua, en commemoració de l’aniversari de la redempció del seu captiveri a Egipte, fet, que en el fons era per a ells el més transcendental de la seva història.   Se sap que els fills d’Israel en arribar la Pasqua pastaven pans o coques sense llevat, i utilitzaven, per a fer-los, la farina primerenca de la nova collita.Aquests pans es regalaven a les persones estimades.  I possiblement sigui en aquests pans on trobem els orígens de la Mona. Aquesta paraula que prové del llatí munus,  significa un do o un present.  Amb tot,cal recordar que en àrab la paraula “munua” es refereix a un pastís celebratiu. Alguns antropòlegs sostenen la hipòtesis de l’origen àrab d’aquest dolç.
Les Mones de Pasqua tradicionals consistien en  una massa de coca elaborada amb sucre i d’altres llaminadures, i amb ous durs a sobre. Era tradicional que la Mona portés tants ous com tenia el fillol, encara que la Mona no superava mai els 12 anys, ja que només es regalava fins que el nen o la nena feia la Primera Comunió.
Amb el temps els ous durs van ser substituïts per ous de xocolata i la Mona s’aparellà amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata. És des de mitjans del segle XIX que les Mones perden  la senzillesa inicial i la seva presentació es fa més complicada, ja que s’ha d’enriquir amb ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, crocant, anissos platejats i, naturalment, els ous de Pasqua pintats; tot això coronat per figures de porcellana, fusta, cartó o tela.
A Barcelona van destacar en la confecció de la mona Agustí Massana, que tenia la seva pastisseria acreditada al carrer d’En Ferran. Un altre excel·lent pastisser també era l’anomenat Medir Palet, del carrer d’Avinyó. Amb el temps, Massana va aconseguir un gran èxit amb les seves mones rematades per una figura caricaturesca, no poques vegades inspirada en algun polític de l’època, que movia afirmativament el cap. De fet al carrer Ferran resta el cartell de l’establiment on es va introduir els ous de xocolata de la Mona de Pasqua, al número 14. La confiteria Massana va ser un dels establiments de referència de la ciutat de Barcelona

 

 

PER SABER MÉS DEL PASTISSER MASSANA I LA MONA DE XOCOLATA (VEURE)

BARCELONA SENSE QUADRE

Els dies 16, 17 i 18 de març, es recorda que fa vuitanta anys, l’aviació feixista italiana de Mussolini, col·laborador del General Franco en contra dela República Espanyola, va bombardejar la ciutat de Barcelona.

Durant el mes de gener ja s’havien produït atacs, però cap de tan mortífer com els de les dates assenyalades.

Cap quadre ha immortalitzat aquest horror, com sí passà amb l’atac alemany sobre la població basca de Gernika, un any abans, que la genialitat de Picasso va elevar a icona de la barbàries de la guerra. Per a restablir aquest oblit, l’Ajuntament de Barcelona projecta sobre la seva façana un “mapatge” titulat L’ARBRE DE LA MEMÒRIA.

http://beteve.cat/mapping-80-aniversari-bombardeig-barcelona-actes-commemoratius/

 

VIDEO: BOMBARDEJOS ITALIANS SOBRE BARCELONA (1938)

 

Els atacs aeris sobre la ciutat de Barcelona constituïren un nou model de guerra i van inaugurar un capítol fonamental del camí cap a l’anomenada “guerra total”. Aquests bombardeigs sistemàtics sobre la població civil, especialment dissenyats per aconseguir la seva desmoralització i forçar la seva rendició, converteixen la ciutat en el primer camp de proves que, en successius enfrontaments al llarg del segle, acabaria confirmant una perversa estratègia: l’afebliment psicològic de la reraguarda és tan important com la lluita a la línia de foc. El camp de batalla s’estén del front a la ciutat i Barcelona és el seu primer exemple rellevant.
La vivència traumàtica i desoladora va provocar en les seves víctimes una forma de reacció particular..

Refugis antiaeris de Barcelona.

Barcelona és assetjada amb brutal precisió per l’aviació italiana (Aviazione Legionaria) amb base a Mallorca i la Legió Còndor durant gairebé dos anys. La part més afectada en un primer moment van ser el port i la Barceloneta, pràcticament destruïda i evacuada; Gràcia, Poble Nou, Poble Sec, Sant Andreu i el Guinardó també van patir els bombardeigs amb especial intensitat.
Les mesures de protecció de la Generalitat Republicana i de l’Ajuntament de Barcelona davant aquesta nova realitat es van improvisar a partir de l’aprenentatge que les autoritats anaven adquirint del mateix setge. L’anomenada “defensa passiva” es va materialitzar en la construcció de més de 1300 refugis.

 

Els bombardeigs mes importants sobre Catalunya durant tota la guerra Civil van ser els dies 16,17 i 18 de març de 1938. Fins aquells dies, moltes de les destrosses i de víctimes s’havien fet a la costa, al port de Barceloneta.

Tot això va canviar radicalment a partir d’aquelles tres dies de març quan, per primer cop, es va atacar repetidament el centre d’una gran ciutat bombardejant des de l’aire, i tota la població va restar en estat d’alerta durant quasi dos dies de manera continuada.

Durant el mes de març ja s’havien produït dos bombardeigs el dia 4, i quatre mes el dia 5, amb el resultat de mes d’una dotzena de morts.

L’ordre dels bombardeigs.

L’ordre de bombardejar el centre de Barcelona la va donar Mussolini. Mussolini va declarar que aquest bombardeigs estaves destinats a minar la moral dels republicans, mentre el nacionals avançaven per l’Aragó, però historiadors italians han dubtat de si l’ordre va ser un rampell de gelosia desprès de l’annexió d’Àustria per Hitler o una acció més estudiada, una mena d’advertiment a França que estava a punt d’efectuar una venda massiva d’armes al govern de la República.

Aquests atacs a Barcelona van servir a l’aviació italiana per experimentar noves tècniques militars. En lloc de concentrar els bombardeigs en un moment en lloc determinat, es van efectuar nombroses accions i repetidament, en diferents indrets.

L’objectiu d’aquest atacs terroristes era castigar, desmoralitzar i doblegar la voluntat dels ciutadans, Era el primer cop en la Història que s’utilitzarien aquesta tàctica sobre la població civil.

Hi van haver tretze atacs. Però per a la població civil, la sensació va ser que l’agressió era gairebé continua, des de les deu de la nit del dia 16 fins passades les tres de la tarda del dia 18, a causa de la situació d’alarma constant i de pànic generalitzat. La gent, aterrida, no podia saber si les alertes continuarien amb atacs reals o no. Segons aquestes dades, la ciutat va ser bombardejada durant aquest tres dies durant 26 minuts, més o menys, però la por i la tensió van ser constants.

El cas del camió d’explosiu.

L’escena més terrible va ser possiblement la del dia 17 a tres quarts de dues de la tarda. Va ser quan un camió militar carregat d’explosiu que estava aturat en un control va ser destruït. La deflagració va ser enorme i va genera una enorme columna de fum.
La noticia va aparèixer a la primera pagina de diversos diaris francesos, anglesos i nord-americans i especulava amb el fet que es tractes d’una nova bomba de gran destrucció. En qualsevol cas, la presència del camió es va mantenir en secret, segurament per no admetre que en plena alerta de bombardeig s’havia permès circular en plena ciutat un transport d`aquesta mena tan perillós.

Les víctimes

L’informe de les víctimes de la Generalitat del 26 de març, fent balanç d’aquest bombardeig, recull un total de 875 mort, d’entre ells 118 nenes i mes de 1500 ferits, 48 edificis destruïts totalment i 75 amb greus desperfectes. En realitat el nombre de víctimes va ser més gran ja que aquestes foren dades recollides fins el dia 25 i només per l’Hospital Clínic. A més, es va seguir trobant cossos enterrats entre les runes i van anar morin altres ferits setmanes desprès. El balanç total es va xifrar en 979 morts, encara que moltes restes humanes totalment destrossades no es van arribar comptabilitzar.