LA LLEGENDA DEL FERAFOC

La llegenda explica que el comte de Barcelona Berenguer Ramon I volia aconseguir a qualsevol preu l’espasa de constel·lació Tisona, que prèviament havia estat en propietat del cavaller castellà Rodrigo Díaz de Viva, conegut com el Cid.

El comte va encarregar al seu seu senyor feudal Guillem de Mediona que anés a cercar l’espasa i…

Apunts de la Mona de Pasqua a Barcelona

.
.

220px-Padrí_amb_la_Mona
L’existència d’aquest dolç està documentada des del segle XIV, tot i que es pensa que pot venir de més antic. De fet en els primers temps del cristianisme, en establir-se el període de la Quaresma amb la seva disciplina eclesiàstica es va prohibir no solament carn i llet sinó també ous. Com que els ous no es podien menjar, durant aquesta època de l’any els cristians feien una extraordinària provisió d’ous i per a   què es conservessin millor els coïen o bé en recobrien la closca amb guix perquè no es fessin malbé.
Els cristians continuaren mantenint el concepte de donar a l’ou el caràcter simbòlic de la divinitat per representar la resurrecció de Jesucrist. Per ennoblir-los, els decoraven amb diversitat de colors. El més usat era el roig en record de la sang vessada pel Redemptor a la Creu. Una vegada arribat el Dissabte Sant, els portaven a beneir i en feien present en grans quantitats als parents i amics.
Cal considerar que aquest costum pasqual és d’origen tan primitiu, que fins se suposa que representa la renovació de la naturalesa i que l’obsequiar-se mútuament amb presents d’ous pintats o daurats rememora el principi de totes les coses.Aquesta idea o creença  persistí en alguns països europeus a les èpoques que hi havia el costum de començar l’any al temps Pasqual.
Amb tot, és molt probable que el costum procedeixi dels antics hebreus, els quals havien establert començar l’any civil el dia que se celebrava la Pasqua, en commemoració de l’aniversari de la redempció del seu captiveri a Egipte, fet, que en el fons era per a ells el més transcendental de la seva història.   Se sap que els fills d’Israel en arribar la Pasqua pastaven pans o coques sense llevat, i utilitzaven, per a fer-los, la farina primerenca de la nova collita.Aquests pans es regalaven a les persones estimades.  I possiblement sigui en aquests pans on trobem els orígens de la Mona. Aquesta paraula que prové del llatí munus,  significa un do o un present.  Amb tot,cal recordar que en àrab la paraula “munua” es refereix a un pastís celebratiu. Alguns antropòlegs sostenen la hipòtesis de l’origen àrab d’aquest dolç.
Les Mones de Pasqua tradicionals consistien en  una massa de coca elaborada amb sucre i d’altres llaminadures, i amb ous durs a sobre. Era tradicional que la Mona portés tants ous com tenia el fillol, encara que la Mona no superava mai els 12 anys, ja que només es regalava fins que el nen o la nena feia la Primera Comunió.
Amb el temps els ous durs van ser substituïts per ous de xocolata i la Mona s’aparellà amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata. És des de mitjans del segle XIX que les Mones perden  la senzillesa inicial i la seva presentació es fa més complicada, ja que s’ha d’enriquir amb ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, crocant, anissos platejats i, naturalment, els ous de Pasqua pintats; tot això coronat per figures de porcellana, fusta, cartó o tela.
A Barcelona van destacar en la confecció de la mona Agustí Massana, que tenia la seva pastisseria acreditada al carrer d’En Ferran. Un altre excel·lent pastisser també era l’anomenat Medir Palet, del carrer d’Avinyó. Amb el temps, Massana va aconseguir un gran èxit amb les seves mones rematades per una figura caricaturesca, no poques vegades inspirada en algun polític de l’època, que movia afirmativament el cap. De fet al carrer Ferran resta el cartell de l’establiment on es va introduir els ous de xocolata de la Mona de Pasqua, al número 14. La confiteria Massana va ser un dels establiments de referència de la ciutat de Barcelona

 

 

PER SABER MÉS DEL PASTISSER MASSANA I LA MONA DE XOCOLATA (VEURE)

BARCELONA SENSE QUADRE

Els dies 16, 17 i 18 de març, es recorda que fa vuitanta anys, l’aviació feixista italiana de Mussolini, col·laborador del General Franco en contra dela República Espanyola, va bombardejar la ciutat de Barcelona.

Durant el mes de gener ja s’havien produït atacs, però cap de tan mortífer com els de les dates assenyalades.

Cap quadre ha immortalitzat aquest horror, com sí passà amb l’atac alemany sobre la població basca de Gernika, un any abans, que la genialitat de Picasso va elevar a icona de la barbàries de la guerra. Per a restablir aquest oblit, l’Ajuntament de Barcelona projecta sobre la seva façana un “mapatge” titulat L’ARBRE DE LA MEMÒRIA.

http://beteve.cat/mapping-80-aniversari-bombardeig-barcelona-actes-commemoratius/

 

VIDEO: BOMBARDEJOS ITALIANS SOBRE BARCELONA (1938)

 

Els atacs aeris sobre la ciutat de Barcelona constituïren un nou model de guerra i van inaugurar un capítol fonamental del camí cap a l’anomenada “guerra total”. Aquests bombardeigs sistemàtics sobre la població civil, especialment dissenyats per aconseguir la seva desmoralització i forçar la seva rendició, converteixen la ciutat en el primer camp de proves que, en successius enfrontaments al llarg del segle, acabaria confirmant una perversa estratègia: l’afebliment psicològic de la reraguarda és tan important com la lluita a la línia de foc. El camp de batalla s’estén del front a la ciutat i Barcelona és el seu primer exemple rellevant.
La vivència traumàtica i desoladora va provocar en les seves víctimes una forma de reacció particular..

Refugis antiaeris de Barcelona.

Barcelona és assetjada amb brutal precisió per l’aviació italiana (Aviazione Legionaria) amb base a Mallorca i la Legió Còndor durant gairebé dos anys. La part més afectada en un primer moment van ser el port i la Barceloneta, pràcticament destruïda i evacuada; Gràcia, Poble Nou, Poble Sec, Sant Andreu i el Guinardó també van patir els bombardeigs amb especial intensitat.
Les mesures de protecció de la Generalitat Republicana i de l’Ajuntament de Barcelona davant aquesta nova realitat es van improvisar a partir de l’aprenentatge que les autoritats anaven adquirint del mateix setge. L’anomenada “defensa passiva” es va materialitzar en la construcció de més de 1300 refugis.

 

Els bombardeigs mes importants sobre Catalunya durant tota la guerra Civil van ser els dies 16,17 i 18 de març de 1938. Fins aquells dies, moltes de les destrosses i de víctimes s’havien fet a la costa, al port de Barceloneta.

Tot això va canviar radicalment a partir d’aquelles tres dies de març quan, per primer cop, es va atacar repetidament el centre d’una gran ciutat bombardejant des de l’aire, i tota la població va restar en estat d’alerta durant quasi dos dies de manera continuada.

Durant el mes de març ja s’havien produït dos bombardeigs el dia 4, i quatre mes el dia 5, amb el resultat de mes d’una dotzena de morts.

L’ordre dels bombardeigs.

L’ordre de bombardejar el centre de Barcelona la va donar Mussolini. Mussolini va declarar que aquest bombardeigs estaves destinats a minar la moral dels republicans, mentre el nacionals avançaven per l’Aragó, però historiadors italians han dubtat de si l’ordre va ser un rampell de gelosia desprès de l’annexió d’Àustria per Hitler o una acció més estudiada, una mena d’advertiment a França que estava a punt d’efectuar una venda massiva d’armes al govern de la República.

Aquests atacs a Barcelona van servir a l’aviació italiana per experimentar noves tècniques militars. En lloc de concentrar els bombardeigs en un moment en lloc determinat, es van efectuar nombroses accions i repetidament, en diferents indrets.

L’objectiu d’aquest atacs terroristes era castigar, desmoralitzar i doblegar la voluntat dels ciutadans, Era el primer cop en la Història que s’utilitzarien aquesta tàctica sobre la població civil.

Hi van haver tretze atacs. Però per a la població civil, la sensació va ser que l’agressió era gairebé continua, des de les deu de la nit del dia 16 fins passades les tres de la tarda del dia 18, a causa de la situació d’alarma constant i de pànic generalitzat. La gent, aterrida, no podia saber si les alertes continuarien amb atacs reals o no. Segons aquestes dades, la ciutat va ser bombardejada durant aquest tres dies durant 26 minuts, més o menys, però la por i la tensió van ser constants.

El cas del camió d’explosiu.

L’escena més terrible va ser possiblement la del dia 17 a tres quarts de dues de la tarda. Va ser quan un camió militar carregat d’explosiu que estava aturat en un control va ser destruït. La deflagració va ser enorme i va genera una enorme columna de fum.
La noticia va aparèixer a la primera pagina de diversos diaris francesos, anglesos i nord-americans i especulava amb el fet que es tractes d’una nova bomba de gran destrucció. En qualsevol cas, la presència del camió es va mantenir en secret, segurament per no admetre que en plena alerta de bombardeig s’havia permès circular en plena ciutat un transport d`aquesta mena tan perillós.

Les víctimes

L’informe de les víctimes de la Generalitat del 26 de març, fent balanç d’aquest bombardeig, recull un total de 875 mort, d’entre ells 118 nenes i mes de 1500 ferits, 48 edificis destruïts totalment i 75 amb greus desperfectes. En realitat el nombre de víctimes va ser més gran ja que aquestes foren dades recollides fins el dia 25 i només per l’Hospital Clínic. A més, es va seguir trobant cossos enterrats entre les runes i van anar morin altres ferits setmanes desprès. El balanç total es va xifrar en 979 morts, encara que moltes restes humanes totalment destrossades no es van arribar comptabilitzar.

EL CARNESTOLTES A BARCELONA

El Carnaval és una de les festes més populars arreu del món. Cronològicament precedeix l’austeritat i la penitència de la Quaresma. Comença el Dijous Gras i acaba amb l’enterrament de la sardina o també, com a molts pobles dels Pirineus, amb la crema o enterrament del Carnestoltes, el dimarts de Carnaval. El dia següent és Dimecres de Cendra, primer dia de Quaresma.
Els costums de menjar aliments derivats dels ous (truites, botifarres…) pel Dijous Gras i sardina el Dimecres de Cendra, tenen força dividits els antropòlegs. En el primer cas l’explicació més plausible és la pervivència de ritus pagans en els quals, com passa amb la Mona de Pasqua o l’Ou com Balla, l’ou simbolitza la renovació de la vida; la substància que haurà de fecundar els camps en letàrgia durant l’hivern.
La raó del protagonisme de la sardina el Dimecres de Cendra, sembla obeïr a una degenaració semàntica que convertiria “cerdina” (esquelet de truja) en sardina. L’escriptor costumista madrileny Mesonero Romanos ja dedica algun dels seus articles als costums del Madrid del segle XIX, en el qual era costum el Dimecres de Cendra anar en colla a berenar i a enterrar un esquelet de porca “”cerdina”) que prèviament haviat consumit. Francisco de Goya representa aquesta imatge al quadre El entierro de la sardina (1812).
El Carnaval “carnem levare” o treure la carn, en referència al desdejuni, ja el celebraven egipcis, jueus, grecs, en les saturnals romanes (festes de les classes pobres on els amos i els esclaus es canviaven els papers) i amb una clara relació amb les lupercals relacionades amb la fecunditat i les matronals on les dones prenien el protagonsime de al societat. També té referències en les celebracions paganes d’alegria per l’arribada de la primavera i les disfresses simbolitzen el canvi que realitza la natura.
Amb el pas dels segles el Carnestoltes ha anat prenent forma humana. A grans trets, correspon a un individu amant de la broma que manava, com si d’un rei es tractés, mentre durava el períod de Carnaval, fent malifetes a dojo. Finalment, la gent cansada del personatge el comdemnava a morir penjat i perquè fins i tot l’esperit desaparegués del poble, el cremaven.Així tornava la pau a les cases. Encara que en alguns pobles el Carnestoltes deixa escrits un testament en el qual es reia de les malifetes realitzades i d’alguns dels habitants del poble.
Aquest personatge es representava amb pantalons i camisa farcits de palla, un barret al cap i un nas llarg. Es penjava d’algun paller i després es passejava pel poble, fins ser jutjat i ajusticiat.
Carnaval és doncs una llicència controlada de la rutina diària i la quotidianitat, dies de ballar, cantar, fer bromes, menjar molta carn, bones fartanades per poder suportar el deler del dejuni quaresmal.
Joan Amades, al seu Costumari Català, va dedicar cinc-centes vint-i-una pàgines a tractar del Carnestoltes a les terres catalanes.
Segons Joan Amades la cita més antiga d’aquesta festa a la Ciutat de Barcelona es troba en un llibre de deliberacions del Consell de Cent barceloní, en un volum que pertany al 1301-1303. Seguit d’aquest primer document l’any 1338 es localitza una ordenança per regularitzar la festa. Els bans ens donen una idea de com devien ser aquestes cavalcades, on molt habitualmenth i participaven nens. Per exemple el Consell de Cent va ordenar que no es podien llançar ous podrits ni taronges, sota una penyora de pagar 5 sous (la moneda de l’època) cada vegada o ser tancat al Castell del Veguer (antiga presó a l’actual Plaça de l’Àngel a tocar de la Via Laietana) si no es podia pagar.
A Barcelona exisitien dos tipus de balls que es celebraven als saraus (sales de ball) al segle XVIII-XIX durant els dies de carnaval. El testimoni de Leandro Fernández de Moratín el 1815, durant la seva estada de tres anys a Barcelona, reflecteix l’animació d’aquests saraus carnavalescos que eren el del teatre de la Santa Creu, més tard Principal, el del saló de contractacions de la Llotja de Mar, i el de la Patacada. Aquests dos últims van començar-se a organitzar en crear-se el 1802 la Casa de Caritat (actual Hospital de Sant Pau, abans al carrer del Carme). Els beneficis que s’obtenien de les entrades i begudes eren destinats precisament a aquesta institució benèfica.
El ball de la Patacada era el més popular i el seu nom ha perdurat de fet fins avui per a denominar les festes sense pretensions. Hi ha diferents versions sobre l’origen del nom. Era costum, en els balls públics de màscares, que el ballador convidés una dama a la dansa, o viceversa, donant-li un cop a l’esquena, una patacada. Sense més paraules, el requerit havia de ballar amb el seu desconegut sol·licitador/a. Tot fa pensar que aquestes patacades entre balladors emmascarats donessin nom al ball.
El seu origen se situa en un magatzem de la Barceloneta i després en un local propietat d’Antoni Nadal, adossat al convent de Santa Mónica, dels agustins descalços. La vigília de Reis de l’any 1807 aquest local va incendiar-se í l’any 1814, finalitzada l’ocupació napoleònica, va inaugurar-se’n un altre al carrer de les Tàpies amb la mateixa finalitat. Aquest darrer és el que es faria més famós amb el nom de la Patacada, sobretot a partir de 1836, quan la Casa de la Caritat, que era la que es beneficiava del saraus, va encarregar a un pintor de decorar-lo. El ball sobreviuria fins 1854, quan el local va ser transformat en una foneria que s’incendià quinze anys després.
Una data important en la història dels balls de Carnaval és el 1847, quan va inaugurar-se el Liceu. El pati de butaques era cobert els dies del Carnestoltes amb un empostissat de fusta i el ball que s’hi feia, va anar fent cada vegada més ombra al del Principal, que era on anaven les classe més benestants.
La Casa de la Caritat va organitzar dos tipus de Balls: el de la Llotja i al Teatre de la Santa Creu i el de la Patacada. El primer tenia caràcter burgés , el segon era de caràcter popular .
De fet els primers Balls burgesos es van celebrar al Teatre de la Santa Creu. L’entrada als Balls de l’actual Teatre Principal (situal al final de les Rambles) tenia un preu de tres pessetes. No sabem a quin any es va començar a celebrar el primer ball de disfresses al Teatre de la Santa Creu, però per una al·lusió que fa l’escriptor Moratín l’any 1815 sabem que ja es celebraven.
Així doncs el Ball de Mascares era el lloc on anaven les personalitats destacades de la ciutat i el ball de la patacada una de les manifestacions més populars.1200px-GOYA_-_Entierro_de_la_Sardina_(Real_Academia_de_Bellas_Artes_de_San_Fernando,_1812-14)

EL ENTIERRO DE LA SARDINA (Francisco Goya Lucientes, 1812)

carnestoltes

EL REI CARNESTOLTES (gravat del segle XIX)

ccarnaval26

Gravat barceloní (s. XIX)

auca_carnaval

AUCA DEL CARNESTOLTES (Barcelona, s.XIX)

ELS ESPANTACANALLA I LA HISTÒRIA

Uns dels personatges imaginaris comuns en la major  part del folklore al món, són els anomenats espantacanalla. Es tracta d’éssers imaginaris que serveixen a  mares i a pares per a  coaccionar els infants per tal que creguin. L’espantacanalla autòcton de Catalunya és el Papus. Es tracta d’una figura antropomorfa totalment negra que es materialitza del no res i es cruspeix els infants que   ha estat desobedients. Al llarg de  la geografia del planeta trobem d’altres éssers amb idèntica funció de castigar els nens i les nenes rebecs. A Llatinoamèrica i a molts punts de la Península Ibèrica aquesta funció està reservada al Coco o al Tío Saín, al Krampus a Itàlia,a la BabaYaga a Polònia,en la regió belga de Flandes aquest paper li està adjudicat al Comte-duc d’Olivares (en aquest cas sí es tracta d’un personatge històric)…Inclús a l’antiga Grècia ja es parlava d’aquestes criatures malèvoles, com la Lamia, un monstre femení que cita Ovidio a les Metamorfosis.

Un cas interessant és l’elaboració a casa nostra, en especial en les ciutats industrials del XIX, de l’anomenat home del sac. La industrialització va venir a esborrar una forma de vida agrícola basada en el seguiment del curs natural de les estacions en el cas de l’àmbit rural, i d’unes relacions gremials paternalistes, en el cas de les ciutats. Aquest món  era ràpidament esborrat per una nova concepció de les relacions laborals i també socials. La màquina era vista com l’artífex de la desaparició del món tradicional; un ésser maligne que deixava sense feina a centenars de camperols parcers i d’ obrers en les ciutats. La màquina fagocitava costums, models familiars, dimensió humana… No és gens estrany que despertés odi, exemplificat en el moviment ludita que tenia com a objectiu la seva destrucció. Aquest moviment obrer violent va tenir el seu origen a la Gran Bretanya, bressol de l’anomenda Revolució Industrial. Un misteriós Capità Ned Lud i els seus seguidors, amb residència al bosc de Sherwood (segurament picada d’ullet a la llegenda de Robin Hood), cremava fàbriques, màquines de teixir i amenaçava de mort els industrials que  acomiadessin els obrers. A Barcelona, el moviment ludita va cremar (1835) la primera fàbrica espanyola que funcionava amb l’energia produïda per la màquina de vapor. Es tractava de la Fàbrica dels Germans Bonaplata, situada al carrer Tallers,a tocar de la muralla.

Però aquest odi també va crear un sinistre imaginari: les màquines s’alimentaven de sagí, de greix humà… De cas els ferrocarrils no cruspien cavalls? (hom es referia a la unitat de potència cavalls de vapor). I quin greix tenia més qualitat que els dels infants? Poc a poc va anant prenent forma l’espantacanalla Home del Sac, com a proveïdor d’aquest greix humà  provinent dels infants que segrestava i venia a les indústries. La detenció a Barcelona el 1912 de l’anomenada Vampiresa del Raval (Enriqueta Martí Ripollès) acusada de segrestadora, assassina de nens i nenes i venedora de la sang i el greix de les víctimes a personalitats relacionades amb indústries catalanes, van donar carta de realitat al mite.

És aquest un clar exemple de com la tradició i la cultura popular sovint tenen contacte amb la Història, tot i que com acostuma a passar amb el folklore, s’amaneixi de ficció , sovint fins arribar a desfigurar-la.

fabrica bonaplata

FÀBRICA DELS GERMANS BONAPLATA

home del sac

REPRESENTACIÓ POPULAR DE L’HOME DEL SAC

Enriqueta Marti

ENRIQUETA MARTÍ RIPOLLÈS (1871-1913) LA VAMPIRESA DEL RAVAL

 

 

LA BARCELONA ITALIANA

 

El llibre ‘La Barcelona italiana’ repassa els vincles que la ciutat ha tingut amb Itàlia al llarg de la història

NICOLA PADOVAN Barcelona 15/02/2017 00:00 (ara.cat)

 Parole, parole, parole” (Mina, 1972). Paraules italianes que sentim quan passegem pels carrers de Barcelona. Converses que ens demostren que la ciutat està plena d’italians. I no ens referim només a turistes, sinó a persones que fa mesos, anys o dècades que viuen a Barcelona i que, per tant, hi van deixant la seva petjada. Hi ha milers d’italians que treballen a la capital catalana i una gran quantitat de bars i restaurants per tastar la cuina pròpia d’aquell país. I aquesta és només la part visible. Si investiguem una mica, de seguida ens adonem que els lligams entre Barcelona i Itàlia són sòlids. I no és precisament una relació recent, sinó més aviat llarga, que fa que ara trobem empremtes italianes per tot arreu. Des de costums, com ara el vermut, una tradició italiana que ha arrelat, fins a receptes gastronòmiques, com els canelons, un menjar típic italià que ara no pot faltar per Sant Esteve, passant per episodis històrics, arquitectura feta per italians i aspectes culturals que Barcelona ha agafat d’aquell país, entre molts altres.

Una història entrellaçada

Els interessats a aprofundir en la relació d’Itàlia amb els barcelonins estan de sort, ja que Cossetània Edicions acaba de publicar un llibre on s’explica aquest vincle: ‘ La Barcelona italiana ‘, de Josep Montoya, i amb pròleg de la presidenta de la Cambra de Comerç Italiana de Barcelona, Emanuela Carmenati. Es tracta d’un llibre redactat com una guia turística que proposa diversos itineraris pels barris de Barcelona per descobrir les empremtes italianes. A més de llocs, els recorreguts del llibre també porten el lector a conèixer fets i personatges que fan redescobrir la capital catalana amb ulls italians.

Des dels seus orígens com a colònia de Roma, nombrosos episodis han unit Itàlia amb Barcelona: l’arribada d’ostrogots itàlics, el romànic llombard, les comtesses i reines, les grans companyies de comerç i les tropes italianes en les guerres contra França i el turc; les aventures de Casanova, i dels sinistres Cagliostro i Lecchi –general de l’exèrcit napoleònic que tenia la seva residència al Palau Gomis del carrer Princesa–; i finalment els feixismes i les seves resistències. En el llibre descobrim curiositats com ara que durant la dictadura franquista molts cantants italians van gravar cançons en català. Ho van fer Jimmy Fontana, Rita Pavone i Gianni Morandi, grans personalitats de l’època. I segurament devien fer-ho més per raons sentimentals que comercials. Una altra de les sorpreses és que personatges il·lustres com ara Roger de Llúria i Roger de Flor, dos herois catalans del segle XIII, realment es deien Ruggero di Lauria i d’Amichi i Ruggero da Fiore, i eren originaris del país transalpí.

El llibre també fa referència a les influències culturals i al patrimoni italià a Barcelona. Destaquen, per exemple, quatre grans obres de la ciutat creades per italians: el sepulcre de Santa Eulàlia, patrona de la ciutat, creat per Lupo di Francesco (s. XIV); el parc del laberint d’Horta, dissenyat per l’arquitecte Domenico Bagutti (s. XVIII); el Cementiri de Poblenou, construït per Antonio Ginesi (s. XIX) i la font del Geni Català, al pla de Palau, de la qual es va encarregar la decoració escultòrica a Fausto Baratta (s. XIX).

SEPULCRE DE SANTA EULÀLIA.jpg

Italians emprenedors

Però això no és tot. Aprofitant les bones connexions marítimes, molts italians van venir a fer fortuna al segle XIX i van exportar costums (com ara el vermut) i sectors professionals (com ara l’hostaleria), que ràpidament es van implantar a Barcelona.

La fàbrica de Martini & Rossi era al carrer Wad-Ras del Poblenou, que actualment és Doctor Trueta. El gerent de l’empresa, Flaminio Mezzalama, va tenir la idea d’obrir al carrer Escudellers un bar dedicat a aquesta beguda. L’èxit d’aquest establiment, avui substituït pel Grill Room, va fer que Mezzalama s’animés a obrir el mític cafè Torino, al passeig de Gràcia, un veritable temple d’aquesta beguda i del Modernisme, ja que l’edifici compta amb col·laboracions de Gaudí, Puig i Cadafalch i Pere Falqués.

Oriente-Hotel.jpgLa paraula fonda, que sembla de tota la vida, té el seu origen en la pensió que un italià (Zanotti) va obrir prop de Santa Maria del Mar l’any 1571. Els barcelonins es van acostumar a anomenar-la col·loquialment “la botiga fonda”, o “la fonda”, ja que estava situada per sota del nivell del carrer i s’havien de baixar unes escales per accedir-hi. També van ser dos italians, Fortis i Primatesta, els que van fundar al segle XIX l’hotel Cuatro Naciones. I encara més: un altre italià, Ercole Durio, va fundar l’Hotel Oriente, mentre que Mario Zanfa va inaugurar, també en aquella època, l’elegant i conegut Cafè Suís de la plaça Reial.

 

BARCELOFÍLIA

BARCELOFÍLIA  (cliqueu al damunt) és un blog molt interessant sobre la història de  Barcelona. Hi podreu trobar informació des del segle XVIII, i d’una àmplia temàtica.

L’enllaç que he triat recull un munt de notícies històriques del barri de La Sagrera.

Animeu-vos a “tafanejar” per les seves secions, i a veure si trobeu algu tema que us interessi per tal de redactar els vostres propis articles.

barcelofilia

LA MÀGICA ESPASA VILARDELL

L’historiador Martí de Riquer al llibre “Llegendes històriques catalanes” Editorial Quaderns Crema (capítol 1) explica un cas ben il·lustratiu sobre les anomenades “espases de virtut”.Les espases de virtut eren aquelles que havien estat forjades en condicions astrològiques especialment propícies sota el poder de determinades constel·lacions. Avui dia aquestes creences ens poden resultar infantils, però hem de tenir en compte que la mentalitats dels homes i dones de l’Edat Mitjana era força diferent. I què al costat d’una forta religiositat que impregnavala vida, subsistien velles creences paganes.

Sentència de Jaume i sobre l’espasa de Vilardell (18 d’octubre del 1274)

El 18 d’octubre de l’any 1274 el rei Jaume el Conqueridor, a Barcelona, emeté sentència sobre un litigi ben particular. El denunciant, el cavaller Arnau de Cabrera, al·legava que el cavaller Bernat de Centelles el reptà per tal com sostenia que havia d’ésser considerat vassall seu per raó d’un cert feu. Arnau de Cabrera negà la dita dependència i afirmà que estava disposat a defensar la seva justícia. Seguint el costum dels cavallers, acordaren de resoldre el litigi mitjançant una batalla judicial.

Arribat el dia fixat per a la contesa, comparegueren Arnau de Cabrera i Bernat, fill del susdit Bernat de Centelles, i tots dos feren els juraments de consuetud, entre ells que no portaven res que fos de virtut («quod non deferebant aliquid quod haberet virtutem»), i aquest jurament fou fet davant el noble Guillem Ramon de Montcada. La batalla es feu al pla del Born, en el lloc on cent anys més tard es construí l’església de Santa Maria del Mar.

Això fet, els dos adversaris entraren a la lliça i començà la lluita a cavall.

Arnau de Cabrera denuncià al rei que, contra allò que havia jurat, Bernat, fill de Bernat de Centelles, portava en el combat l’espasa de Vilardell, que té la virtut que no pot ésser mort ni vençut ningú que la dugui en batalla («portavit ensem de Villardello, qui quidem ensis habet virtutem ut nullus subcumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit»). I té moltes altres virtuts, com ara que, si algú la deixava cap per avall, ella sola es girava i es posava com cal.

Afegeix el denunciant que Bernat de Centelles, el pare, manllevà aquesta espasa per mil cinc-cents morabatins amb la perversa intenció que el seu fill se’n servís en la batalla. No res menys acusa Bernat de Centelles, pare, d’haver demanat al prior de Sant Pau de Barcelona una certa alba («camisia») que té la virtut que, qui la vesteix, no pot ésser vençut en batalla, amb el propòsit que el seu fill la portés en el duel amb Arnau de Cabrera, cosa que sabien perfectament Bernat de Centelles i els seus fills Gilabert i Bernat. Denuncia, encara, que Bernat de Centelles, en la batalla, duia una capseta de ferro que contenia una pedra preciosa dita «diamàs», considerada virtuosa perquè a aquell qui la porta no li pot ésser trencat cap os, segons consta en confessió feta per Gilabert de Centelles, el qual la proporcionà al seu germà Bernat, el lluitador.

Després d’insistents consideracions i de nombroses al·legacions jurídiques, i havent escoltat els seus consellers, el rei Jaume sentencià que Arnau de Cabrera fos restituït plenament en l’estat que tenia abans d’entrar en la lluita, que en aquesta Bernat de Centelles havia procedit contra les ordinacions de Catalunya, contra els costums de guerra i contra allò que havia jurat per tal com havia portat en la contesa l’espasa de Vilardell i altres elements de virtut; invalidà ultra això l’homenatge que Arnau es veié obligat a retre a Bernat de Centelles.

Bernat de Centelles fou condemnat per Jaume I fonamentalment perquè en la batalla amb Arnau de Cabrera duia l’espasa de Vilardell, arma que «habet virtutem», per tal com tot aquell qui la porta no pot ésser vençut. El mot virtut, en el nostre cas, té el valor de «prodigi», «meravella», «condició sobrenatural» i fins i tot el de «miracle». I això atemptava contra la igualtat de poder que han de tenir els qui lluiten en un combat judicial. El tractat jurídic De batalla, redactat entre els anys 1251 i 1255, fixava les condicions d’igualtat en què han de lluitar els combatents, els quals, abans d’iniciar-se la contesa, han de jurar: «Jo, Aytal, jur que açò de què he reptat Aytal és veritat, e que ho menaré, e e·l camp no metré… armes qui ajen vertut, ne nòmina, ne péra preciosa, ne breu, ne portaré sucre candi». Aquest text legal fa ací explícita referència a poders sobrenaturals: a les armes miraculoses («qui ajen vertut»), als eixarms escrits en bitllets («nòmina», «breu»), a les pedres precioses considerades màgiques i al sucre candi, al qual hom devia atorgar propietats ocultes.

Quan fra Francesc Eiximenis, al Dotzè del Chrestià, dedica tot un capítol a les coses que «fan lo cor de l’hom fort», inclou:

Quatorzenament, fa l’om fort, segons los filòsofs e segons ensenya clara experiència, armes constil·lades. Per què nota ací e no·u ages per dupte que armes fetes en constil·lació fan gran obra a aquell qui les porta. E majorment s’és açò provat en espases qui s’apellen de virtut, car tallen ferre axí com si tallaven una carabaça fresca, e fan lo cor d’aquell qui·l porta ardent e vigorós; e d’aquestes ach una lo rey En Jacme d’Aragó, de bona memòria, qui pres València, e yo sé que la an vista molts dins la dita ciutat; e lo senyor rey En Pere, qui uy regna aquí matex, n’à tres fort excel·lents e meravelloses en los seus tresors. E tot axí com se fan espases axí virtuoses, axí·s poden fer altres armes defenens e ofenens qui han especial e gran eficàcia a dar gran cor e gran força e gran ardiment e gran audàcia e gran colp. No penses que fer aytals armes sia cosa difícil, aüt lo temps covinent e bon mestre. És bé ver que lur efficàcia ne principal virtut no dura per a tostemps.

Sembla, doncs, que espases de virtut i espases de constel·lació eren la mateixa cosa i que, si bé el seu posseïdor les podia utilitzar en la guerra, eren justament defeses en combats judicials, on els contendents havien de lluitar en condicions iguals.

_________________________

Avui dia l’espasa Vilardell estroba exposada al Museu de les Armes de ParísespasavilardellEspasa Vilardell.

solervilardell El cavaller Soler de Vilardell lluitant amb el Griu de Sant Celoni. Gravat a la Porta de  Sant Iu de la Catedral de Barcelona.

justesEl Pla del Born era el lloc on es duien a termes les justes, les “batalles de judici”.

born.jpg El Passeig del Bornen l’actualitat.