FLÀNEUR; RETRATS LITERARIS DE SANTS-MONTJUÏC

FLÂNEUR

RETRATS LITERARIS DE SANTS-MONTJUÏC

JOAN SERRA ARMAN

A la memòria de l’Antònia Cabré Valtan.

Als meus pares; Rosario i Joan.

FLÂNEUR; RETRATS LITERARIS DE SANTS MONTJUÏC és un recull d’alguns  textos que van servir entre el 2015 i el 2019 com a base al programa radiofònic de mateix nom emès a SANTS 3 RÀDIO.

Com un flâneur (passejant, rodaire…) definit pel sociòleg Georges Simel i el filòsof Walter Benajmin,  l’autor passeja per  la geografia de l’ànima confegida per racons, sensacions personals, fets històrics, personatges, etc que formen part del barris del nostre districte. El lector trobarà que aquests “retrats” són com fotografies sovint en sèpia, d’altres temps, d’altres persones que ens reporten a la nostàlgia, al somriure malenconiós, al sentir  novament per un escàpol instant  antics sabors d’infantils berenades, de guisats perduts de l’àvia, l’aleteig vibrant de les banderoles dels carrers vestits de festa major…

JOAN SERRA ARMAN (ex vila de Sants, Barcelona 1963). És professor d’Història, escriptor, conferenciant, radiofonista i guia de rutes per Barcelona.

EL NIÑO

Agapit Vallmitjana va passar la mà per la pell freda del nen. Venanci, son germà, l’observava en silenci unes passes enrere sostenint un sobre lacrat amb l’escut de l’ajuntament de Barcelona.

Ara els dits de l’escultor s’entretenien en els rínxols petris de l’infant. De sobte, amb un gest delicat va bufar-li una volva de pols de marbre que li havia quedat entre els cabells. Venanci  s’escurà la gola per a treure’l d’aquella mena d’estat d’encanteri en el qual semblava estar Agapit.

– M’acomiadava del Nen…- mormolà mentre es feia unes passes enrere.

Els traginers enviats per l’Ajuntament de Sants van dipositar l’escultura dalt d’un carro, entre les constants demanades de cura i bon tracte de l’escultor.

El carro deixà enrere el carrer Mercaders, on estava el taller i s’endinsà pels carrers del Raval per a buscar el Paral·lel i fer cap a la carretera de Sants. Agapit Vallmitjana i el seu germà anaven al darrere, com a únics penitents d’una processó laica.

Sota la volta vegetal dels plàtans de la carretera s’albirava un grup de gent que semblava esperar la comitiva. Les autoritats de la vila de Sants i un munt de veïns encuriosits van rebre el carro i van saludar els germans Vallmitjana. Parlaments, acords musicals de la banda… poc a poc el Niñu s’adreçava damunt el terra de la plaça de Víctor Balaguer.

Venanci , ple d’orgull pel seu germà va creure que aquell era el moment idoni per a donar-li el sobre amb el nomenament com a catedràtic d’escultura a La Llotja…

– Aneu en compte que el planteu tort!- va cridar Agapit en aquell matí de juny de 1880. El sobre lacrat va caure-li de la mà i voleià com una fulla de plataner fins als peus del Niñu…

“HUNGARUS”

Van arribar la tarda del diumenge del 9 de juny de l’any 1935. Així ho corrobora l’hemeroteca de La Vanguardia. Els carros anaven cofats amb veles de lona blanca. Els cavalls amb ormeigs brillants que refulgien sota el sol primaveral, i en mig de la dringadissa dels picarols que els recobrien.

La mare explica que la tribu de gitanos, “hungarus”, com llavors se’ls anomenava no pas hongaresos, va plantar el campament al “Camp de la Cisca”, a tocar de casa seva, entre els carrers Amposta, Sant Fructuós i Mèxic, a la Font de la Guatlla.

Els húngarus eren gent  amable i respectuosa. Fabricaven estris d’aram i a les nits uns melangiosos acords de guitarra s’enredaven en una mena de dansa amb les flames d’una foguera. El que cridava l’atenció a aquella nena de cinc anys, era l’estampa de los dones de la tribu. Vestides de negre i carregades de joies daurades, als ulls infantils  esdevenien princeses de pell bruna.

Al passar els dies, els carrers de la Font de la Guatlla eren plens de nenes i nens jugant sense preguntar-se d’on venien ni en què parlaven, perquè la pàtria infantil és la del joc i la companyonia.

Un matí a trenc d’alba, els húngarus van carregar les seves poques pertinences als carros de veles blanques i van seguir el seu viatge inacabable. Però potser sí va tenir fi si van fer via cap a l’est. Pocs anys després, la barbàrie, que sovint és la pàtria dels adults, assassinà un quart de milió de gitanos als camps d’extermini nazis.

ROSER BENAVENT

Un plugim de colors s’alça cap el cel. És una mena d’inversió de les lleis de la física. L’aigua hauria de baixar, no pujar. Però  la raó humana pot capgirar la natura. De vegades per bé, d’altres per mal.

Potser si la raó s’emprés tan sols amb criteris de progrés global i justícia social, avui la nova font de la Rambla de Sants no seria un recordatori a la Roser Benavent. Que una noia de dinou anys hagi de veure com la seva vida esclata   en bocins de sang, com pètals de rosa esquinçats, deu voler dir que no sempre la raó s’utilitza bé.

La Roser Benavent cosia a casa entre fils, tisores, botons,  pamflets anarquistes i sentor de pólvora reivindicativa. Eren els anys del pistolerisme patronal, aquells del 1920 al 1923, i de la llei de fugues que  feia necessari que un piquet de dones treballadores fes guàrdia davant la presó Model per a ser testimoni que cap reclús en ser internat no pretenia fugir i per tant no calia que la policia li disparés a matar.

La Roser va viure poc però intensament. Segurament ningú hauria de viure pobre de recursos i ric d’ideals per adonar-se que sovint els segons no són res sense els primers . Ningú hauria de morir per odi, ni viure ignorat. Aquella bomba que li esclatà a casa quan amb un grup anarquista preparava un atemptat contra el Governador Civil , Martínez Anido, no hagués hagut d’existir mai. I mai tampoc les injustícies que la impel·lien a explotar.

El plugim de la nova font de la Rambla de Sants segueix pujant i canviant de colors, com canvia de tons la vida.  La vida que la raó mal aplicada li va manllevar a la petita cosidora de Sants que ha donat nom a la font.

LA CORTINA

Als anys 50 es van posar de moda les cortines fetes amb fulls de diari. Canonets de paper endurits amb pega de pobres  (farina i aigua), travessats per filferro. L’avi Gonzalo en va fer una que al pintar les peces i col·locar-les en situació, figuraven una estrella de cinc puntes, vermella. No sabré mai si l’elecció d’aquesta figura va ser per raons d’estètica, d’atzar o de simbologia política.

La cortina va penjar un munt d’anys del llindar de la porta que donava pas a l’àmplia galeria. Algunes tardes d’estiu, els canonets  tremolaven lleument amb l’oreig que baixava de Montjuïc,  exhalant una tènue olor a pinassa. Venia a ser la melodia discreta de la migdiada.

D’haver-se conservat fins avui dia, a més de ser una peça vintage de col·leccionista, la cortina de l’avi Gonzalo feta amb pàgines del Mundo Deportivo, esdevindria una hemeroteca de primera mà per a resseguir les fites i els herois d’aquella dècada. Allí penjaven els gols de Di Stefano i Kubala, les curses ciclistes de Poblet i Timoner, els ganxos al fetge del Fred Galiana o del Bobby Ros…  Com aquelles glòries, la vella cortina feta de diaris un dia va ser desada al calaix de l’oblit.

EL CURANDERO DE SANTS

La carretera de Sants tenia un trànsit inusual aquell matí de diumenge de l’any 1870. Tot tipus de carruatges , de més humils o  de més rics, formaven una llarga caravana en ambdós sentits, venint  del Collblanc o  del Portal de Sant  Antoni. Al mateix temps, com si  d’una  estrafolària processó  es tractés, desenes d’homes, dones, joves, adults vells o infants, caminaven l’un rere l’altre.

 No calia ser un observador gaire espavilat per adonar-se del que tenien en comú tota aquella gernació de persones. El qui no anava coix li mancava un braç; altres anaven tan ajupits que semblaven a punt per jugar al cavall fort. N’hi havia que  anaven del bracet d’un altre perquè no hi guipaven. Tota una caterva d’esguerrats semblaven anar en pelegrinatge cap el mateix temple sagrat. La casa del mestre Nicasi Unceti, l’espiritista, el guaridor, el conegut popularment a Catalunya com el curandero de Sants. La casa, amb un ampli terreny ple de fruiters s’aixecava al carrer de Sant Joan, ara de Miquel Àngel, xamfrà amb el de Jacquard.

Nicasi Unceti va començar essent un fervorós seguidor del moviment espiritista que triomfava a Europa en aquelles dates del segle XIX. Poc a poc el seu carisma personal el van convertir en una mena d’apòstol nacional del moviment arribat dels Estats Units i que consistia en escoltar les revelacions i recomanacions dels esperits dels difunts a través de mèdiums. A més, Nicasi Unceti va fornir-se una gran fama de guaridor. Els seus serveis eren reclamats per tot el país, i els seus mètodes cada cop eren més extravagants. Com quan a Lleida per a curar un malalt va manar a la seva família  excavar un forat tan profund que arribés fins a les aigües santes del riu Jordà, on Crist fou batejat per Joan Baptista.

Aquell matí de 1870 el paroxisme d’Unceti havia tocat cim i havia convocat tots els esguerrats de Catalunya davant de casa seva per a fer una guarició massiva. No cal dir que la temptativa de miracle fou un fracàs estrepitós i que cada un i cada una retornà  a casa amb la mateixa deficiència. Nicasi Unceti fou engarjolat acusat de subvertir l’ordre públic. Però la parèmia ja havia nascut… Esguerrats … a Sants!

LES ARENES

Quan l’avi Quimet era un marrec jugava a ser El Lagartijo o El Frascuelo, a les places de braus imaginades als carrers de Sants. Cada matí, quan ja va deixar l’escola per anar a treballar, deuria aturar-se davant les obres que es feien prop de la Creu Coberta. Entre les mandroses llums de la matinada entreveia les siluetes dels toros que haurien de tintar de sang l’arena de la futura plaça. I és possible, que encara davant els ulls petits de la lluna, un sac buit de ciment li servís de capot per a fer-li un natural a l’envestida    del vent. Després, amb la seva cua de torero al clatell enfilava cap a l’escorxador del carrer Tarragona, allà on els braus morien de manera prosaica, allunyats dels altars de la glòria.

Treballava a l’escorxador perquè en la seva ment infantil creia que allí li sorgiria l’oportunitat de  ser torero. És clar, que aquesta mai va arribar, i l’avi Quimet es va tallar la cua i es va pagar un abonament a la graderia d’ombra, de la novella plaça de Les Arenes. Era l’any 1900 i Les Arenes venien a donar  cabuda als milers d’afeccionats a la tauromàquia, que ja no cabien al Torin  de la Barceloneta. Els camps que envoltaven la plaça van ser urbanitzats per a crear la Plaça d’Espanya en temps del dictador Primo de Rivera, i l’avi va escoltar a la plaça de braus el Noi del Sucre desvetllant-li els infantils somnis de toreros per fer-lo despertar a la realitat de la lluita entre els homes; la dels explotats i i els explotadors.

La plaça va seguir essent durant un munt d’anys el tòtem de la mort, hereva  de les infames forques del Turó dels Inforcats que havien existit al mateix lloc en l’Edat Mitjana.

I l’avi va seguir anant als toros i prenent la barreja al bar de La Pansa ( on ara s’aixeca l’hotel Plaza) abans d’entrar a la plaça. Els anys s’endurien tot aquell món de pasdobles,  de vestits bordats de plata i or, d’innocència infantil i discursos inflamats de justícia social. Finalment a Les Arenes, el temps, presidint les autoritats de la plaça, va ordenar donar les orelles i la cua, a l’oblit.

EL PRIMER VOL

No hi havia núvols i bufava poc vent la tarda de l’11 de febrer del 1910.Tot i ser les quatre de la tarda, ple horari laboral, milers de persones havien fet mans i mànigues per assistir a l’hipòdrom de Can Tunis. Aquella tarda, però, no serien tan sols una desena de cavalls els que circumval·larien la pista, sinó la potència de vint-i-cinc entaforada en el motor d’un aeroplà.

El petit avió, anomenat Blériot XI, havia arribat la nit abans en tren des de França, desmuntat en peces . Aquella tarda tot estava preparat per a escriure la primera pàgina de la història aeronàutica espanyola. El pilot Julien Mamet, com un modern taumaturg,  obrà el miracle davant l’astorament general. Feu bramar el motor de l’aparell mentre agafava embranzida. Després d’un parell de saltirons sobre l’arena el Blériot XI s’elevà pels caps del públic fins a 50 metres. La gentada seguia el  vol i les giragonses com si  assistissin al vol d’un insecte enorme, i el batejà popularment com la ”libèl·lula”.

Com a preludi de la història més fosca de l’aviació, el Blériot XI s’accidentà en prendre terra degut a l’inconscient entusiasme d’un fotògraf que se li posà ben bé al davant per   una instantània. Va quedar en l’hèlix aixafada i un ensurt general. L’espectacle va ser motiu de converses per a moltes setmanes a  les places i cafès de Sants.

EL MERENDERO

A l’esquena del castell de Montjuïc hi ha una petita pineda amb mitja dotzena de taules i bancs de fusta. Amb l’estiu, la flaire de la pinassa es marida amb el de les sardines que escaliven als vespres al xiringuito.

A les nits dels mesos orfes de “r” assegut en una cadira de platja portada de casa hom pot comptar els estels acomboiat de la música d’algun concert que amenitza els sopars.

És un lloc adient per, alguna tard d’hivern abans  la fosca no caigui del tot a la mola de Montjuïc, contemplar el mar des de la barana del mirador i desitjar ser polissó d’algun dels vaixells ancorats, imaginat destins exòtics.

El petit bosquet, amb les seves taules i bancs ocupats per famílies berenant o parelles llegint el diari en companyia del quisso esvalotat entre tanta natura, encara desprèn sentor de fontada antiga  a les tardes de diumenge, de ballaruga amb gramola, de tornada d’una noia i un soldat.

EL METRO

Els dos amics agafaven el metro a l’estació de la Bordeta per anar a escola, un dia qualsevol dels anys 70. Era la penúltima abans d’arribar a final de trajecte, a Santa Eulàlia. No hi havia taquilla, ni cap d’estació. Els dos amics , cada matí feien  la mateixa cerimònia.  De Bordeta a Santa Eulàlia sense pagar les tres pessetes del bitllet. Un cop el metro arribava al final del trajecte ells romanien asseguts als bancs de fusta del vagó, en mig d’advertiments serigrafiats damunt les portes de no subjectar-les, i de no escopir al terra.  A Santa Eulàlia pujaven els nous viatgers i el metro començava la seva travessa cap a la ciutat de Barcelona. Amb aquella maniobra els amics s’embutxacaven cada dia les tres pessetes que invertien en cromos de futbol o llaminadures al quiosquet de la plaça Osca.

  Els amics tenien un altre secret en comú. Cada tarda, en baixar a l’estació d’Hostafrancs regiraven totes les papereres d’ambdues andanes a la recerca dels bitllets de metro que la gent hi llençava. Es tractava de confegir distintes col·leccions: aconseguir un bitllet de cada una de les estacions, aconseguir sèries de números correlatius ja que els bitllets , que eren de cartró, portaven la numeració dels viatgers,;o les més valuosa, la dels bitllets impresos amb alguna tara.

I així, submergits de nou dins la foscúria dels túnels, els dos amics cercaven la llum del Mercat Nou. A voltes, en una mena de follia estranya els dos amics saltaven a la vies i caminaven fins l’estació de la Bordeta. Algun tren, camí de l’estació de Sants, els feia sonar la botzina alarmat…

LA FÀBRICA SERRA I BALET

Quan el brogit de veus i motors de motocicletes s’alleugereix en barrar les portes el club esportiu Mediterrani, m’agrada sortir al balcó de casa. El silenci del carrer Begur, l’heura, el gessamí i la Llimoneta, la  gata de casa, m’atrapen en la vella cadira de palla mentre els fantasmes es passegen per les sales i piscines del club, remembrant quan era una fàbrica. L’any 1913 Jacint Serra i els germans Josep i Francesc Serra i Roca s’associaven a l’empresa de Jaume Balet i Viñas, creant la societat Serra i Balet.  

Durant setanta anys la fàbrica  semblava un món de trens atrapats i invisibles, degut al so rítmic dels seus centenars de telers produint pana.

Un matí de dissabte, el 8 d’abril de l’any 1933, un taxi s’aturava davant del bar del carrer Begur cantonada amb Canalejas. Del taxi baixaren una dona jove, atractiva, vestida a l’estil de les dones fatal del Hollywood dels  anys trenta, i tres homes d’aspecte fornit i decidit, abillats com els dolents de les pel·lícules. La noia tustà la porta de ferro de la fàbrica Serra i Balet i el porter obrí l’espiell de la porta, i interrogà  la noia. Ella parlava fluixet i amb marcat accent estranger, de manera que l’home no entenia prou bé que volia aquella rossa fugida de la gran pantalla, i obrí la porta. A l’instant, els tres homenots se li abraonaren, el lligaren i es dirigiren cap a les oficines. Ja hem dit que era dissabte, dia de cobrament de la setmanada pels 220 treballadors que continuaven feinejant desconeixedors del que passava.

D’un violenta empenta la porta de l’oficina s’obrí de bat a bat. El caixer amb polaines a les mànigues i clenxa engominada, l’ajudant i la mecanògrafa senyoreta Emi, de faldilla negra ajustada i  cabells pentinats a la garçone, quedaren glaçats davant la presència d’aquells homes armats amb pistoles. Tot va anar molt de presa. Sabien on buscar les virolles i vist i no vist havien desaparegut amb les 10.000 pessetes de la caixa.

Els dolents es dividiren. Uns pujaren al taxi, altres anaren a peu pel carrer Bacardí i a punta de pistola  segrestaren una furgoneta que repartia lleixiu  i es feren fonedissos en direcció a la Torrassa.

Fresqueja al balcó. La gata fa estona que ha deixat d’estar atenta als fantasmes que intueix en la vella fàbrica i ha entrat al menjador. S’atura un taxi al carrer. Per si de cas, tanco la porta del balcó, i abaixo les persianes…

EL CEMENTIRI DE MONTJUÏC

El cementiri de Montjuïc no pot amagar la seva ànima mediterrània. El llatí ressona en l’antiga pedrera, i les gavines  tracen cremalleres blanques sobre teles de color blau.

 La burgesia barcelonina del XIX li va voler cobrir la pell bruna de sol i sal amb retalls de molsa i heura, per   a disfressar-lo de cementiri londinenc o parisenc. En el seu internacionalisme provincià els burgesos desitjaven ser enterrats  en un escenari semblant   al de Bromley o al de Pierre Lachaise…

Però Monjuïc és una barca grossa fermada a terra a la força. Se li noten les ganes de solcar el mar, de dur els difunts a la travessa darrere saludant sirenes i antics déus barbuts.

Les passejades guiades que ofereixen els Serveis Funeraris de Barcelona ens descobreixen una ruta de  panteons d’indians, industrials i abonats del Liceu que vénen a materialitzar el cinquè cercle de l’infern de Dante, aquell en el que paguen condemna arrossegant grans pesos els que van acumular riqueses de manera cobdiciosa, explotant els dèbils.

És una ruta d’obaga, de pedra freda, fosca i d’àngels hieràtics. És trist haver d’explicar en la mort el que s’ha estat en vida, com si no s’estigués prou convençut d’haver viscut, o si més no es volgués confegir una imatge pòstuma per indicar com hom voldria ser recordat.

Un retall de sol il·lumina la drecera cap els nínxols de Layret, del Noi del Sucre, i més amunt el del president Companys. Ara es torna a sentir el ressò del llatí a la vella pedrera fent giragonses en la brisa marina. I fins i tot, en el reialme de la mort, tot s’il·lumina.

LA REVETLLA

Les banderoles i els gallarets de paper onejaven al cel de Sants, des dels terrats. Els terrats  són els llocs  més a prop del cel   des d’on fer-hi arribar els coets i els taps de cava (i no  és intrascendent aquest descobriment).

Els terrats eren boscos d’antenes que provaven de captar senyals d’altres móns , potser més feliços que els nostre. Però mentre   això no es confirmava, seguíem menjant musclos amb salsa i coca de llardons, sota els estenedors de cordill buits de roba estesa per a deixar lloc a la taula parada i a les corredisses dels marrecs empaitant-se amb les piules.

A una banda el Tibidabo, amb els llums llunyans del parc d’atraccions. A l’altra, el mar, intuït  des de la distància. I tots els llocs del món, aquests propers i els remots de l’atlas de l’escola, dibuixats com a taques, en els davantals de les dones.

La gramola posava músiques i veus, i amb les ballarugues la jovenalla de l’escala descobria el ròssec de la pell, els uns els dels altres, i un parell de vídues ballaven plegades un pasdoble.

La nit s’havia tirat per sobre colònia de pólvora, de fum escàpol d’alguna foguera  al carrers, de la suor dels qui ballaven i de xafogor…

I cada terrat era una nau il·luminada amb fanalets i bombetes en forma de pera, viatjant per la galàxia de la revetlla, sense esperar resposta de si existien o no altres móns, potser més feliços que el nostre.

JOSEP SOL I PADRÍS

La biblioteca del Vapor Vell s’inaugurà el 1998 en les remodelades instal·lacions de la que va ser la gran fàbrica tèxtil de Joan Güell. Quan Catalunya es llançà de ple a l’època dels vapors, la ciutat de Barcelona estava  ofegada per les muralles i es cercaren indrets del pla per a  bastir les fàbriques. Mentre l’higienista Pere Felip Monlau clamava “¡Abajo las murallas”! en el seu famós opuscle, i Ildefons Cerdà somiava amb un eixample que oxigenés la ciutat, Joan Güell comprava uns terrenys a la vella vila de Sants. El Vapor Vell començà a funcionar el 1846, i en els seus moments àlgids  donà feina a tres-centes persones que  fabricaven panes i velluts, i es deixaven la salut entre  borra i jornades inacabables. 
A meitats del segle XIX, Güell i els seus socis posaren la vista en un jove advocat i periodista anomenat Josep Sol i Padrís. El nomenaren director del Vapor Vell. Sol i Padrís era un home d’exquisida sensibilitat. Diletant empedreït havia col·laborat en la redacció   del diari “El bien público”, en companyia de Duran i Bas, i havia publicat alguns poemes de profunda tendresa.
Des del seu lloc de director va demostrar no tan sols una gran capacitat empresarial, sinó també una preocupació sincera cap a les condicions de vida dels seus treballadors. Se sap que el seu metge particular estava sempre a disposició dels obrers i de les seves famílies, i que ell mateix visitava els malalts en les seves humils casetes de planta baixa a redós de l’actual placeta d’Osca.  Tots els treballadors l’admiraven i el respectaven. Per aquest motiu, quan esclatà la gran vaga de 1855, desoí el consell de Güell de marxar un temps a l’estranger fins que les aigües tornessin a estar tranquil·les. Potser aquell lluminós matí de juliol, en la càlida solitud del seu despatx, escrivia els versos dedicats al fill acabat de néixer d’un treballador:

Dorm, infant dels cabells d’or,
en ton bressol dorm tranquil,
que ta dolçura infantil
contempla agitat mon cor.


Un cor que deixà de bategar per culpa del tret que els mateixos obrers li engegaren. Com una rosa líquida la seva sang entapissà la tinta del poema. El darrer vers es clavà en els ulls assassins, com una espina:


Si acàs creus en l’amistat,
et traïran els companys;
sempre trobaràs enganys,
on busquis felicitat.

  ELS BOTIFARRONS DEL MERCAT D’HOSTAFRANCS

Els botifarrons de la paradeta del mercat d’Hostafrancs eren una menja esperadíssima a casa. L’àvia Emília era l’encarregada de fer setmanalment aquella camí iniciàtic cap el Sant Grial del paladar.

A escola, tant ma germana com jo, mentalment acomboiàvem l’àvia petjant les llambordes de la carretera de Sants i sota la volta vegetal dels plàtans , el dia que sabíem que anava al mercat d’Hostafrancs.

En acabar les classes del migdia corríem a casa a contemplar aquells petits cossets negres farcidets de porc, ceba i pinyons, amb accent valencià, com parlaven els  seus pares a la paredeta.

Curiosament a casa, els botifarrons sempre se servien per sopar. Mai per dinar. Aquest costum ancestral sempre ha estat una mena de tabú a la família. Com si fos lleig preguntar el perquè, no fos cas que una resposta prosaica ens espatllés el fabulós misteri que envoltaven els botifarrons de la paredeta del mercat d’Hostafrancs…

PRÍNCEP JORDI

El petit carrer del Príncep Jordi, a Hostafrancs, porta el nom d’un personatge gran. Jordi de Hessen Darmstatd era fill del sobirà de l’estat independent de Hessen-Darmstad, situat al centre-sud de l’actual Alemanya, quan aquest país encara no existia. Militar exitós conquerí dues vegades Gibraltrar, un cop pels anglesos i un altre pels espanyols. En agraïment el rei Carles II el nomenà lloctinent de Catalunya. I a Barcelona va governar repectant els furs, les institucions, i aprenent l’idioma del país.

Quan començà la Guerra de Successió, el príncep Jordi feu costat a l’Arxiduc Carles. I per aquest motiu, cap el migdia del 13 de setembre del 1705 el trobem arengant les tropes britàniques i holandeses que han desembarcat prop del Besós i que ara s’enfilen per l’espadat de Montjuïc. La resistència des del castell és ferotge i els atacants van sembrant de morts la costeruda paret de la muntanya. Una bala anònima atura les ordres del valent príncep que puja frec a frec amb la tropa. Malferit, l’aixopluguen a la desapareguda capella de Santa Madrona. Però la sang li fuig, i amb ella la vida.

El valent príncep Jordi de Hessen-Darmstad, és enterrat a l’església dels Josepets de Gràcia, i  esmentat en un petit carrer que el seu record honora i el fa molt gran.

L’HORTA ALLIBERADA

Sempre he pensat que la terra és més per a ser conreada que no pas edificada. És clar que hem de fer cases, però asfaltar la terra és com tapar els porus de la pell. Si no respira s’intoxica, emmalalteix i perd la noció de la seva identitat.

Quan Sants era Santa Maria dels Sants, la terra respirava al ritme de l’alè de la gent que la treballava, veia créixer els seus fruits al compàs de les llunes velles i s’assedegava amb les aigües de les rieres.

L’Horta Alliberada, com el col·lectiu anarquista ha batejat el solar del carrer Cáceres, és una finestra als temps passats de la ruralia  santsenca. Després d’anys i panys, en el barri es recuperen les arquitectures efímeres de les canyes de les mongeteres. Ara les pastanagues i les cebes han pres l’espai a les rates i la immundícia que senyorejaven el solar descuidat per part de propietaris i  l’ajuntament, i que empudegaven la dignitat dels veïns i de la pròpia terra.

L’Horta Alliberada és com una renovellada estampa de la nostra història, ja no en el sèpia de les fotografies antigues sinó amb la força dels colors de les fruites i les verdures del temps, que ens fan sentir, en mig de tant   d’asfalt, fum i presses, més a prop de la nostra autèntica naturalesa.

EL SEGREST

L’interior del cafè de Can Baldiri s’intuïa entre la fumera blava dels cigars, les converses animades dels homenots al taulell i el repic de les fitxes dels dòminos damunt el marbre de les taules.

Era la tarda del diumenge 10 d’abril del 1848. Tarda de diumenge proletari, de discussions sobre curses de braus al Torin de la Barceloneta, de xiuxiuejos sobre futures vagues als vapors de Sants, de notícies imprecises sobre la guerra , la Primera de les tres Guerres Carlines que dessagnava el país.

Al fons del bar, una taula apartada. La taula dels manaires del poble. L’alcalde Caparrà, un parell de regidors i algun industrial important, com en Cros, propietari de la fàbrica de vidriol i que amb els temps donaria nom a un carrer.

El temps s’arrossegava   amb ziga-zagues mandroses pel local del carrer de Sants. Ningú va prestar especial atenció als quatre mossos d’esquadra que van entrar i preguntar al Baldiri on trobar l’alcalde. Un cop arribats a la taula d’en Caparrà van demanar-li a ell i els altres que els acompanyessin a cal Governador  de Barcelona. El requeriment anava acompanyat d’un document oficial.

No és possible saber què passava pel cap d’aquells homes davant d’aquella estranya situació. Por?, orgull? Curiositat?… Poc a poc , però, a mida que caminaven en direcció a la Creu Coberta, de segur que els va anar naixent la desconfiança, i més quan els mossos d’esquadra els taparen els ulls amb unes benes. De segur que a partir d’aquell moment van comprendre que aquells individus no eren mossos d’esquadra, que no existia cap ordre del Governador de Barcelona … En definitiva, metafòricament els devia caure la bena dels ulls davant la realitat de que eren víctimes d’un segrest.

Van caminar hores, travessant rieres i canyades, trescant turons, fins que ben entrada la nit van ser obligats a descendir tres esglaons i asseure’s en una càmera freda i humida.

Pel pla de Barcelona va volar el toc de sometent de les campanes de les parròquies, un cop el Governador va confirmar l’engany.

Passaven els dies i els segrestadors publicaren al Diari de Barcelona (anomenat popularment el Brusi) la quantia del rescat i no s’estaven d’amenaçar els hostatges amb  tallar-los orelles o dits si no rebien els diners.

Des del seu catau, un dels regidors va acabar reconeixent el toc de les campanes de l’església de Badalona cridant a missa i tocant les hores, ja que era nat d’aquella vila.

Quan el rescat fou pagat, deu dies més tard i els hostatges alliberats, el record de les campanes va permetre els mossos d’esquadra trobar la masia on havien estat retinguts, i després d’un intercanvi de trets amb mort i tot, detenir els delinqüents. No cal dir que el seu final va ser el garrot vil, instal·lat per aquell ocasió a l’actual plaça de Sants. De segur que entre la munió de gent que contemplaren les execucions, els pares de família    clavaren la ritual bufetada als seu fills; “té; perquè no oblidis mai com acaben els dolents”…

UNIÓ ESPORTIVA DE SANTS

 L’Alejandro Farigola vivia al Poble Sec, però era un fanàtic de la Unió Esportiva de Sants. El pare recordava que va ser en boca d’aquell amic de la família, que va sentir per primer cop parlar d’aquell equip de futbol.

Les bombes feixistes  italianes i alemanyes del  març del 1938 van fer decidir la   família del pare a abandonar l’aglomeració urbana de l’Eixample, i buscar la hipotètica seguretat d’un lloc no tan poblat, com el barri de Sants.

En Farigola, entre mos de cap i pota i trago de vi en una taverna de la carretera de Sants, seguia venent-li l’article a l’avi per a què es fes soci de la Unió Esportiva. El pare recordava com als seus set anys, mentre l’home parlava ja es veia golejant amb els verd-i-blancs, com així va ser al cap dels anys, i que el que més va cridar-li l’atenció, va ser aquella estrella de cinc puntes que tenia l’escut, gravat sobre un carnet. En Farigola es deuria adonar de l’interès que l’estrella despertava en  el vailet. Va explicar, després d’un trago llarg per tal crear expectació en l’espera, que era el símbol del Club Internacional, una de les quatre entitats que es fusionaren el 1926 per donar llum a la Unió Esportiva de Sants.   Dues entitats futbolístiques, el F.C. INTERNACIONAL i el CENTRE D’ESPORTS DE SANS, i dues de ciclisme, el CLUB CICLISME DE SANS i el VELO ESPORT. La samarreta dels futbolistes i dels ciclistes,  es va dissenyar amb franges blanques per recordar el jersei del F.C. INTERNACIONAL i les franges verdes per tenir sempre present el color que portava el CENTRE D’ESPORTS DE SANS. Amb els anys i una mica de lectura, el pare s’adonà que aquella estrella era el símbol dels esperantistes.

Aquella tarda es veu que ja fer un mec amb els nous amics del carrer. Damunt la samarreta blanca que duia sota el jersei, el pare es pintà tres ratlles verdes amb un manyoc de molsa de la Riera Blanca. La bimba va començar a rodar…

                                   EL SIBELO             

No sé si en realitat era vell. Potser ens ho semblava pel seu aspecte descurat.

Tampoc sé quin era el seu nom. Nosaltres l’anomenàvem Sibelo.  Mai ens vam preguntar d’on havia sortir aquest nom, ni per què al passar prop seu camí de l’escola el cridàvem així i mai responia.

 El veiem sempre dalt de la caixa d’un camió ple de patates aparcat davant la porta metàl·lica d’un magatzem del carrer  d’Ermengarda. Tampoc sabré mai quina mena de relació   tenia amb  aquell magatzem. Potser ell s’oferia per quatre rals que ofegava al fons d’un got de vi tèrbol , en algun bar de la plaça d’Osca. O potser els propietaris el deixaven estar-s’hi de nit, damunt de la gran muntanya de patates que es formava dins el magatzem un cop descarregat el camió. Arraulit entre patates. Aspirant la sentor de la terra molla que encara s’arrapava en elles i que potser apartava les cortines bromoses de l’alcohol i el permetia  reviure per uns instants alguna imatge càlida i feliç de la infantesa.

El Sibelo era un home cepat, de cabells llargs i castanys, amb una barba salvatge que li conferia l’aspecte de supervivent d’un naufragi personal, habitant d’una illa solitària, sense palmeres, només amb una enorme pila de patates al bell mig a tall de volcà apagat.   Potser era aquell aspecte lleonat, però el Sibelo tenia fila d’estranger, d’home del nord geogràfic, del sud turmentat. Amb tot, penso ara que el Sibelo feia temps que no entenia ja de punts geogràfics. Ja  demostrà Dante que als inferns s’hi transita sense brúixoles ni mapes.

JOANOT MARTORELL

El carrer Joan Martorell té un aire  de frontera. La partió entre dos móns… dos barris, o un barri i un que va ser poble. Hostafrancs i Sants. En l’antigor, que diria el mestre Amades, el carrer Joanot Martorell era la llera de la riera de Magòria, que s’havia de creuar per una passera anomenada el Pont d’en Rabassa. Era una riera amb canyissars vincladissos per l’oreig del vent de matinada, amb simfònica pròpia de raucs de gripaus, cants de merles i xiulets d’escurçons i serpetes d’aigua…

El viatger que venia o anava a Barcelona per l’antic camí de la Provençana, avui carrer de Sant Crist, que era un ramal de la Via Augusta, per força havia de travessar la petita selva que decorava la riera i el seu pont. Eren temps antics, abans que existís la carretera reial que en diem de Sants.

De nano, quan acompanyava a casa el meu  veí de pupitre Josep Lluís, al carrer Joanot Martorell, jugàvem a saltar la frontera imaginària entre els dos barris, com si ens endinséssim en territoris de geografies i tribus ignotes, mentre l’olor de brasa de la Parra esborrava  les frontisses del temps.

És probable que als capvespres, m’han dit que no ho digui… els antics viatgers esdevinguts en ombres fonedisses, s’obrin encara pas pels canyissar de la riera, i creuin el pont d’en Rabassa entre el xit-xit de l’òliba i el vol nerviós dels rats-penats… Aquests prodigis, creieu-me, passen en terres de frontera.

EL DIPÒSIT

La nit del 14 de desembre de l’any 1940 era freda. Hi havia boira. A l’alçada del “Lago Gran” que en deien, la Font Màgica d’avui, el grup d’homes s’internà cap a la boscúria. La terra era molla i desprenia una penetrant aroma d’humitat. Ni rastre de la lluna, com si fos una doneta poruga, sabedora  del que anava a passar i s’amagués rere els núvols.

L’Enric Garcés, conegut al barri de Sants com el “Rateta”, sentia el pols apressat a les temples. Era el primer cop que es decidia a anar robar gomes al dipòsit. En acabar la Guerra Civil, es creà en un indret de Montjuïc una mena de magatzem a l’aire lliure amb piles de neumàtics provinents dels camions militars inservibles. Homes sense feina s’hi apropaven de nit mirant de sortejar la vigilància i fer-se amb alguns trossos. Amb les gomes confegien avarques que servien per a calçar la família o per ser venudes o bescanviades per menjar.

L’Enric, tot arribat a les envistes del dipòsit, aixoplugat entre les bardisses pensava que després de cosir les avarques per la Maria, la seva xicota, amb la goma sobrera faria un tirador pel Rafelet, el seu germà petit, per fer la guerra amb els nanos de la Torrassa o per tombar pots de llauna fent punteria.

A un senyal  del cap del grup iniciaren aquella mena d’assalt de pobres al castell de les misèries. Uns llums groguencs esmorteïts per la boira pintaven una atmosfera irreal. La fortor a goma mig humida mig cremada semblava eixamplar els narius i els pulmons, i una mena d’agredolç mareig adormia els sentits. Per això deuria reaccionar tard quan al sentir els xiulets dels guàrdies que els havien descobert, no va estar massa llest en escapolir-se cap a l’arbreda.

Aquell migdia de diumenge el sol entrava per la petita finestra de la seva cel·la. La Maria, l’Enric, el mossèn de la Model, mon pare i l’amic comú, Tono, iniciaren la cerimònia del casament. Només hi va haver viatge de noces per l’Enric. Acusat de la mort d’un vigilant la nit del dipòsit de neumàtics, va patir garrot vil aquella mateixa nit.  Ara plorant com una vídua, la lluna de nou s’amagava.

        LA MINETA

Havien acabat de sopar, les arengades amb el pa torrat. A la galeria  un ventijol càlid s’enjogassava amb l’hule que protegia les estovalles de quadres blancs i vermells. La flaire dolça dels gessamins es vesava  torreta avall fins confondre’s amb la de l’anís dels cigalons que prenien els homes de la casa. La Derby, la gossa, mandrejava ajaguda a tocar de les baranes. De tant en tant espantava les mosques amb la cua. Des de la gàbia, les caderneres acomiadaven el dia amb un darrer cant  empresonat.

Un grupet de nenes obren la petita porteta que tanca la galeria i saluden alegres. La Celieta ja les espera amb les garrafes a punt. Encara té una oliva negra a la boca i escup el pinyol cap a la galleda de les escombraries sota la mirada reprovadora de la mare i divertida del germà. La gossa  s’ha aixecat. Per res del món es perdia l’excursió vespertina. El grupet tomba Amposta cap a Sant Fructuós i entre rialles i retalls de cançons d’envelat enfilen cap el carrer de la Font Florida. Van a omplir les garrafes amb l’aigua de La Mineta, com anomenen la font que dona nom al carrer. Segur que es trobaran amb més quitxalla, la faran petar i remembraran les aventures viscudes dies enrere, quan la festa major del carrer.

De tant en tant rebran el reny per a què abaixin la veu, d’algun veí de les casetes del davant. L’any 1930 la Cooperativa d’Obrers i Empleats Municipals va comprar aquells terrenys al Baró d’Esponellà, per  a construir-hi unes casetes.

Eren a principis dels anys quaranta. Ni la grisor del règim feixista, ni el capvespre moribund d’aquell dia enterbolien la innocent felicitat de la Celieta, de les amigues i de la fidel gosseta.

BEVEDORS DE SANG

És una matinada humida i freda de desembre de 1924. El sol encara es pensa si llevar-se per la banda del Paral·lel. Pel carrer Tarragona transita una curiosa comitiva de carros i gent a peu. De l’interior dels transports surten alguns brams tristos, de vaques i bous. Entren al recinte de l’Escorxador, anomenat La Vinyeta, i els acompanyants que van a peu sembla voler confondre’s amb la paret. Esperen sang. Beure’s la sang calenta dels animals que aviat seran sacrificats. L’avi Quimet els veia des de la sala d’especejament on s’hi estava cada dia. Eren tísics. Majoritàriament dones, que pagaven per aquell roig elixir.

La medicina ha demostrat que la ingesta de sang no guareix la tuberculosi però que sí beneficia la manca de ferro que hi va associada a causa dels excessos de tos i els vòmits.

Amb el sol, explicava l’avi, la filera de bevedors de sang s’esmunyia, com si d’un relat inquietant de Bram Stocker es tractés.

JAUME JENER

Les tres franges verdes  del  mallot eren com un tros de pentagrama o escriure la simfonia Heroica de Beethoeven.

Jaume Jener, el ciclista de la U.E. Sants ascendia   feixugament i solitari el Tourmalet aquell juliol de 1921. Cada pedalada li portava a la ment algun record dels seus inicis al vell velòdrom del carrer de Sant Jordi, entre el mercat de l’Hort Nou i les vies del tren.

Jaume Jener va córrer tres Tours de França i incomptables Voltes de Catalunya. L’any 1926 es retirà i obrí una botiga de bicicletes a la Creu Coberta. A última hora de la tarda, quan el brogit del carrer s’esmunyia entre les ombres i permetia escoltar les veus del passat, Jener tornava a sentir els ànims del públic i el cor bategant-li com notes heroiques sobre les franges verdes del mallot del Sants.

AMPOSTA

 El món començava i finava al capdamunt i al capdavall del petit carrer Amposta. Les espatlles  recolzades a la falda de Montjuïc, des d’on seguir el passeig enamorat de la Marieta i el soldat cap a la Font del Gat, amb la llesca de pa amb oli i sucre posant la banda gustativa a la tarda. Els peu escalfats amb els llums de la font de la Plaça Espanya a les nits d’estiu oronejada per estols de canalleta que hi anaven a buscar aigua.

El petit carrer,  cobert amb la flassada de les matinades que destapaven els veïns i les veïnes per anar a la feina.

Les cadires de cul de palla com arxius senzills de la saviesa de la gent de la gorra suada, del davantal tacat de samfaina, del porronet de vi fresc comprat a la bodega de la cantonada per acomboiar la conversa.

Les ombres arraulides sota les bústies de les escales, pentagrames de sonates d’amor, escenaris de primeres recerques sinuoses…

Els homes tornen de la Pansa, la taverna que ocupava el que avui és l’hotel Plaza Catalònia, a la Plaça d’Espanya. Parlen de toros, toreros i boleros…  Fan olor a barreja,  a xicoia,  i a tabac de caldo de gallina.

El temps és una làmpada en forma d’espiral damunt   del carrer Amposta. Un gos flac orina amb parsimònia a la cantonada. Un estol d’orenetes entapissen el cel de la vesprada. Riures, veus, vides, calcant-se en el buit de la memòria.

L’ESPANYA INDUSTRIAL

Els obrers i les obreres esperaven delerosos davant la Casa del Mig, l’edifici que albergava les oficines de l’Espanya Industrial. Els encarregats havien donat prèviament les consignes que haurien de cridar a una senyal prèvia.

“Ja vé!, ja ve!” van fer córrer els més propers a la porta. Lentament l’elegant Hispano-Suïssa negre entrà al recinte en mig d’un passadís humà. Davant la Casa del Mig, s’abaixà l’amo, en Josep Maria D’Albert i Despujol. Displicent, brandava les mans demanant la fi dels aplaudiments, i tocant-se el pit en senyal que aquella mostra d’alegria li arribava al cor.

Dies abans, concretament el divuit d’abril d’aquell any de 1945, D’Albert havia arribat possiblement al zenit de les seves ambicions. Havia estat nomenat alcalde de la ciutat de Barcelona. Pel camí, Alfons XIII en agraïment als favors  prestats l’havia  ennoblit  designant-lo baró de Terrades. Aquell mateix any, 1927, s’havia casat amb la comtessa de Santa Maria dels Sants, un títol creat el 1909 per Alfons XII a favor dels Muntadas, la nissaga igualadina que fundà l’Espanya Industrial. Aquell casament no tan sols el refermava com a membre de la noblesa espanyola sinó que a més li conferia la direcció de la fàbrica… i per fi, el colofó polític.  L’alcaldia de Barcelona.

Aquesta mena de pel·lícula li passava per la ment mentre una representació dels treballadors se li atansava per oferir-li un bastó de comandament.

Les aclamacions reviscolaren fins que l’amo inicià un discurs farcit d’obvietats   i paternalismes. Amb tot, ullà el rellotge i inicià el comiat. Els telers ja feia massa estona que estaven aturats. Com va dir-li tres anys després al General Franco quan visità la fàbrica: “ Excelencia, la pela es la pela”.

MARROQUINERIA

L’àvia era marroquinera. Avui les  joves generacions, i no tan joves, desconeixen en què consistia l’ofici.

La marroquineria és l’ofici que manipula les pells, i en especial el cuir, per a confegir articles com ara carteres d’home, moneders, bosses de dona o cinturons…

L’àvia tenia el taller a casa, al carrer Bacardí, on el pare i    jo vam néixer. El seu obrador estava on ara hi ha el menjador i la finestra s’abocava llavors a camps de conreu, a una masia, i en temps de la Guerra Civil a un refugi subterrani.

Al taller de l’àvia Emília hi treballaven fins a deu oficiales i un parell d’aprenentes quan els temps eren bons. Pràcticament el gran gruix de la producció era per encàrrec dels Bolsos Iglesias, casa referent a Barcelona en el món dels complements dels anys quaranta, situada a la carretera de Sants.

L’altre dia vaig acompanyar la mare a la seva reunió setmanal amb les amigues de tertúlia-safareig. Després de les obligades presentacions , la senyora Carmeta em va explicar que ella havia treballat   al taller de la meva àvia. La Carmeta llavors tenia poc més de disset anys i s’ho passava d’allò més bé tallant i cosint peces de cuir en mig de les converses i les rialles de les dones, “això sí; quan la teva àvia estava al davant no se sentia ni una mosca, que era molt sèria la senyora Emília”.

Les llars amb tantes històries personals, amb tant riures i penes, esperances i decepcions,   per força han de tenir un arxiu invisible de presències i veus caminant pels passadissos i les estances. Com paper empaperant les parets amb retalls de converses perdudes, de tènues llums d’espelmes d’aniversaris, de passions sufocades sota els llençols.

No en sé ni un borrall de marroquineria. Seria incapaç de cosir el més simple estri de pell. Amb tot, m’agrada escoltar el frec de les tisores menjant el cuir, entre les ombres i els silencis del pis dels pares.

TINENT FLOMESTA

Sovint la desmemòria s’escriu sobre plaques de marbre o de metall.

El tinent Diego Flomesta Moya, que murió de hambre y de sed antes que enseñar el manejo de los cañones al enemigo, com resa la placa, ha convertit els xamfrans del seu carrer en torres de guaita des d’on  vigilar els atacs del que ara és el seu enemic; l’oblit.

        Els canons que no va voler ensenyar com funcionaven als rifenys, en una d’aquelles guerres colonials perdudes en els anys 20, ara ja no llancen pólvora i metralla. Ara bramen amb les veus de la gent que van i vénen, dels automòbils que transiten i dels autobusos que corden i descorden una i altra vegada la cremallera d’asfalt que és la Carretera de Sants.

Diego Flomesta Moya, el tinent Flomesta, devia ser un heroi pel panteó militar que immola inútilment vides en altars de sorra i solituds. Per la raó, va ser una víctima més de la cobdícia espanyola

Quan el 1928 es  va posar la placa , Sants rebia molts immigrants murcians, Així que la dedicatòria va tenir aspecte mig de picada d’ullet cap a ells, ja que el tinent Flomesta era murcià . El dos de maig es va aixecar una tribuna al petit carrer que va ser ocupada per les autoritats: el Capità General, el Governador Civil, el President de la Diputació i l’alcalde , que es van dirigir al nombrós públic assistent. 

Ja no sonen marxes militars al carrer del tinent Flomesta. Quan arriba sant Bartomeu s’escolten  músiques de festa major, i per Sant Jordi, alegres sardanes.

El miracle de la Verge del Carme

Clac,clac,clac… cloc! Cloc, cloc! L’home atura el gest del mall. S’ajup a la gatzoneta i amb la mà escombra pedres i terra. Del petit embalum mig colgat encara, sobresurt una maneta. Una fragància de flors sembla haver-se alliberat també de la foscor de la rasa. Des d’un estrip en el cel gris s’aboca la llum d’un sol tebi. Un estol de caderneres provinents de l’hort de Can Mantega deixa caure uns sentits refilets, com una pluja de confits dolços.

Els obrers alliberen la petita figura de fusta d’entre la tela de sac que l’embolcalla. És la talla d’una Verge que sembla mirar-los amb agraïment amb uns ulls ametllats propis de l’art romànic.

L’aprenent de la colla ja torna de l’església de Santa Maria en companyia del mossèn, assegut a la gropa d’un ruc. També l’animaló sembla alegrar-se de veure la petita Verge i llença un bram emotiu.

– És la Verge del Carme!- mormola entotsolat el mossèn mentre amb el mocador eixuga la brutícia de la carona de la talla.

Aquell dia, el carrer de les bòbiles, va ser transitat per un munt de santsencs encuriosits i pietosos. Hom va decidir nomenar carrer del Carme aquell carreró proper a la riera d’Escuder i a l’indret on es coïen rajoles.

Vet ací ( aquesta expressió no pot faltar quan es tracta de contar llegendes), que en el període de 1854 a 1865, es va estendre pel pla de Barcelona el mantell fosc de la parca, en forma de còlera. Però hom diu que passà de llarg del carrer del Carme, segurament protegit per la presència de la Verge des d’una capelleta al xamfrà del carrer dels Panissars. I va ser així, explicaven les velles en l’antigor, que els veïns en agraïment per aquella protecció van canviar el nom al carrer i van dir-li com avui es diu, carrer del Miracle.

 LA PLAÇA DE LA FARGA

 Prop de l’acàcia florida de fulles rosades hi passegen dos coloms que parrupegen entre ells. Potser  s’intercanvien missatges amorosos, dels tants que de segur s’han dit en aquesta plaça de la Farga. Una ombra recorre el terra prop dels coloms. Miro cap a dalt i veig com plana un gaviot, mig endormiscat entre el llençols invisibles de l’oreig d’aquest capvespre. Sembla que el temps s’hagi aturat i d’aquí que unes campanades sortides de Santa Maria l’empenyin a moure’s.

D’entre les capçades dels pins fuig la darrere piuladissa dels ocells invisibles, explicant-se com els ha anat el dia.

Les lletres del llibre que llegeixo es dilueixen en els clarobscurs de l’hora i comença el reialme dels sons. De pardals i campanes, de lladrucs de gossos i espetecs de botxes, de riures d’infants i de músiques d’adolescents.

Continuen els dos coloms la seva xerrameca. Potser enraonin d’amor o potser de coses sense importància.

EL CAMP DE GALILEU

El públic, com una sola persona, restà en silenci. Tot i la malenconia per ser l’últim partit en el camp de futbol del carrer  Galileu, la vetllada havia estat distreta. Aquell 23 de febrer de 1964, a braços del pare, vaig assistir a la fi d’un capítol de la història de la U.E de Sants.

El vell camp de futbol feia nosa en la Barcelona especulativa dels anys 60, i calia que deixés pas a la construcció de vivendes.

La diada començà amb un partit entre els veterans del Sants i del Barcelona. Després, els verds-i-blancs s’imposaren al Girona , 2 a 1. La festa continuà amb una desfilada de bandes de trompetes i tambors. Ja tan sols faltava el màgic moment d’arriar la bandera del club, i començar, potser ningú ho imaginava, l’erràtic èxode del Sants per camps estranys i allunyats del caliu del barri. Però abans d’abaixar la bandera, la junta del club diposità un ram de flors en una de les àrees del camp, a tocar de la porteria. De gran el pare m’explicà que aquelles flors eren per honorar la memòria d’un futbolista de l’any 1930. Era el porter del Vilanova i la Geltrú, l’Emili  Gimeno i Puig. Era l’11 de maig, i la Unió Esportiva de Sants s’enfrontava al vilanovins, en el partit per a la promoció a la Primera Divisió Catalana. S’arribà al descans amb avantatge dels forasters, tot i el domini persistent dels de casa, que aquell dia, com en una premonició vestien de vermell. Pocs minuts després de començar la segona part, l’interior dret Pou, llançà una pilota arran de terra per a què corregués el davanter Calvet. Era una jugada d’un contra un. La pilota dividida i dos homes corrents cap el seu destí. Porter i davanter. Valents, cap del dos s’arronsà. En el xoc, el porter Gimeno rebé un fort i involuntari impacte a la cara del genoll de Calvet. Va quedar estabornit. No es recuperà. El Vilanova canvià el porter. El partit acabà amb victòria del Sants per 2 a 1, tots dos gols de Bessolí. Però el partit, i la vida, també acabaren pel jove i brau porter del Vilanova. Mai es recuperà, i vuit dies més tard, va morir.

Les flors que la junta ofrenà quedaren colgades també per les runes de l’oblit. Tot i que arrelaren en la meva ànima, amb la saba de  pertànyer a un club capaç de gestos tan senzills i a l’hora de tanta humanitat.  La Unió Esportiva de Sants no té camp, però sí història i valors.

L’HOSTAL DE LA MORENA

El sol mossegava la pell. Era juliol del 1705. La comitiva reial avançava pel caminoi polsós que aleshores encara no era la Carretera de Sants. Caldria esperar fins a finals del segle, en temps de Carles III,

La caravana s’aturà a l’Hostal de la Morena, que en el segle XIX s’aixecava a la Plaça Víctor Balaguer i avui estaria al final de la Rambla Badal. L’arxiduc Carles d’Àustria, alt, barba-ros i pell blanca, baixà del cotxe de cavalls amb un mocador perfumat, de seda, protegint-se els narius de la polseguera. El batlles i jurats de la vila de Sants (com s’anomenaven en aquells temps alcaldes i regidors) s’empentaven per oferir el braç  al pretendent a la corona d’Espanya. La comitiva reial travessà el pati empedrat que conduïa a l’hostal. L’ombra fresca de les moreres aixoplugà per uns instants el futur rei,que de grat s’hi hagués estat una bona estona. A mà esquerra hi havia un pou, els galliners i les quadres. Unes canes abans (la mesura de longitud catalana abans d’adoptar el metre el 1868) de travessar el llindar de l’hostal els rebé l’aroma d’una escudella farcida de llegums i verdures dels horts de la vila.

Després d’un opípar dinar regat amb els vins que naixien dels ceps de la masia de Can Mantega, l’arxiduc  volgué fer la migdiada sota el fulleram de la figuera del pati.

Molt s’haurien d’ennuvolar els temps per a l’arxiduc i els catalans, en el cel futur. Però en aquell inici de tarda, a l’Hostal de la Morena, en la fidel vila de Sants, Carles se sentia feliç.

EL COIX DE SANTS

-Com moren les roses, mare?- demanà el jove Rull fitant Barcelona des dels Tres Pins.

-A voltes esclaten en sang; de vegades s’esmicolen en foc- li contestà ella.

-En foc…- mormolà entotsolat.

Joan Rull i Queraltó era un xicot diferent als altres, pel que  llegia, i per la coixesa . Aviat freqüentà els ambients anarquistes  de la  Barcelona de començaments del XX.  Conegué al Noi del Sucre i intimà amb el belga Gustave  Bernardon, el qual li descobrí els misteris letals de la química aplicada a la propaganda pel fet, que era com els anarquistes  anomenaven la decisió de passar de les paraules a l’acció. Bernardon inventà les bombes de bolcada, que  esclataven en ser bellugades per la curiositat d’algun vianant que trobava una cistella abandonada al carrer, o al portal d’una escala.

Mentre aprenia amb avidesa les lliçons del mal, Rull passejava cada tarda en companyia de la mare fins als Tres Pins, amb l’esperança de veure, ni que fos d’esquitllada, una mossa de rínxols agitanats que vivia en una de les barraques. Una tarda   la veié del braç d’un militar.  La mare s’estremí al sentir el deix tèrbol amb què Rull cantava “Baixant de la Font del Gat, una noia i un soldat…”

Entre 1901 i 1905 encara  cremava en Rull l’espurna  de l’idealisme i participà en  distints atemptats, fins que denunciat pels propis companys fou engarjolat. Va ser aleshores quan el ressentiment  esdevingué més fort que les ànsies de justícia social. Ressentiment cap a una ciutat que devorava els homes valents i generosos, com Seguí,  Pallàs , Salvador, o ell mateix, i  alhora era incapaç de  bressolar  la història d’amor  d’un  esguerrat.  Així és que Joan Rull, “el Coix de Sants” es convertí primer en confident de la policia i després en extorquidor  de les autoritats municipals. De 1906 a 1907, en companyia de la mare, omplí la ciutat de bombes que  curiosament  només ell trobava quan  les autoritats li pagaven generosament. Inexplicablement ningú relacionava Rull amb aquestes bombes, ni tan sols el flamant inspector d’Scotland Yard contractat pel Govern Civil, fins que l’ostentós ritme de vida el va delatar. Joan Rull fou el primer executat  a la presó Model. Era el vuit d’agost de 1908. Anys més tard, Machado escriví sobre amants, potser influït per alguns dels seus heterònims: “Caminad, cuando el eje del planeta/se vence hacia el solsticio del verano/verde el almendro y mustia la violeta/cerca la sed y el hontanar cercano/hacia la tarde del amor,completa/con la rosa de fuego en vuestra mano”.

CENTRE MONTSERRAT-XAVIER

(JOAN PELEGRÍ)

La bimba no acabava mai de baixar al terra del pati de l’escola. S’havia quedat clavada en el cel rúfol d’Hostafrancs per a obligar-nos a tots els nanos que jugàvem el partit a elevar la mirada i tatuar-nos l’instant de màgia en els nostres cors.

La tarda tenia el seu propi paisatge sensorial: els crits dels infants aliens al prodigi de la bimba, l’olor de ferro fos de la fàbrica d’imans… Una bufada suau del vent va fer estremir els fruits dels plataners del pati que s’esmicolaren en una mena de pólvores voladores, cercant els llagrimalls dels infants per niar-hi.

A les mans encara l’olor de les mandarines de les postres del menjador escolar. Les taques del dinar a la bata que servia el senyor Amorós a l’Ateneu Montserrat. Algun crostó de pa sec a les butxaques, d’algun dia oblidat.

La bimba no acabava mai de baixar al terra del pati de l’escola Centre Montserrat-Xavier… L’escola del carrer amb nom de comtessa desconeguda a causa del genocidi cultural feixista. Ermengarda, la vella dama del segle XI que el doctor Pelegrí ens revivia amb les seves històries, els seus Cavalls Forts i els llibres prestats com Les presoneres de Tabriz o els Tres pergamins de Ripoll.

El color sèpia i les fotografies de paper es devien inventar per a capturar aquests instants. Per a deixar-les assecar ben poc a poc, esteses en els cordills de l’ànima.

MENJARS SUGRANYES

Una casa de menjars ha de fer xamfrà, per a què la llum del sol li pinti tots els racons i els comensals celebrin la festa dels sentits damunt mantells de claror.

Una casa de menjars t’ha de fer sentir com a  la teva llar. Que traginin entre fogons i taules mares i fills, i a poder ser de tant, que s’hi afegeixi l’alegria dels néts. Amb la remor de fons de  les converses dels que s’han aturat en el treball, dels que aquell dia s’han donat festa de cuinar a casa, de les notícies que xerra un televisor penjat de la paret i que ningú escolta, de les copes de cervesa que fan dringar els amics al taulell.

  El restaurant Sugranyes és tot això. Un petit món de sabors, de tradició, de moments de sentir-se segur  sabent que hi ha llocs que mai canvien per més que el món giri i sovint vagi a mal borràs.

El bar-restaurant Sugranyes és com una mena d’agulla d’acupuntura clavada a la pell del barri de Sants per a activar els xacres de la calma, de l’hospitalitat, del plaer de guaitar des de la finestra la canalleta jugant a la plaça de l’Olivereta cridant com estols d’ocells mentre el glop d’excel·lent vermut t’ alegra la boca.

Ma mare, cuinera de cinc forquilles com totes les mestresses de casa de la seva edat, sempre li ha conferit al restaurant Sugranyes la màxima qualificació,  basada en  què compren la vianda al mercat, a les parades de tota la vida. I amb això, ha sentenciat i assentat càtedra.

EL CARRER BADAL

Sembla que atribuir a un carrer el qualificatiu de rambla li atorgui més qualitat. Rambla és un nom d’origen àrab que significa areny; és a dir, petit monticle de sorra. Per aquest motiu, prefereixo referir-me al carrer Badal, com el carrer que ha estat tota la vida. De petit el carrer transcorria sota  la volta vegetal dels plàtans que hi creixien a ambdues aceres i a la Placeta del Niño grinyolaven els vells gronxadors i petaven les bales de vidre de la canalla.

Ara, el carrer Badal de tant en tant tremola pel trànsit intestinal que circula sota les seves entranyes, Cinturó de Ronda del Mig amunt i avall. Els plàtans ombrívols i venerables han deixat pas, primer a palmeres  malaltisses d’enyorança de mar i sorra, encabides en llaunes rovellades . Després, quan es desmuntà el mercat provisional de Sants, l’any 2014, les palmeres ja deurien haver-se marcit de nostàlgia i el seu lloc el van ocupar uns arbrets de raça desconeguda, esprimatxats i altius com correspon a l’adolescència de qualsevol forma de vida.

Algunes nits, fent el cafè en alguna terrassa del carrer Badal miro cap a l’oest, al capdamunt de l’horitzó on es guaita la basílica del Tibidabo tota enllumenada i m’agafen ganes de caminar i atrapar aquella mena de cuca de llum i desar-la, com un infantil tresor, en la capsa dels cromos de futbol i de les velles bales de vidre, que mai més petaran  sobre la terra de la Plaça del Niño.

LÁMPARAS Z

A la fàbrica de les Lámparas Z, a  més de fils de zirconi s’hi encenien també les passions. Entre cables, vidres i bates blaves les mirades i els sospirs buscaven els mitjans per a no ser descoberts.

El senyor Antonio, quaranta-cinc anys, encarregat de secció, casat i pare de dues criatures era la bombeta més lluminosa per a la Rosita; vint-i-dos anys, soltera, treballadora a la cadena de producció.

El gest hagués passat desapercebut si la mesquinesa de les tafaneres no hagués estant olorant l’affaire de feia setmanes. La Rosita va desenroscar el mànec del tornavís i hi diposità en l’interior un paperet plegat. Després encaixà les dues peces i com qui no vol la cosa deixà que l’eina llisqués a través de la cinta mòbil fins que fou recollida amb dissimuli pel senyor Antonio. De no estar cecs per la passió haurien copsat el somriure de hiena d’algunes dones. A la tarda, encara la sirena no havia deixat de reverberar al carrer Mèxic, la noieta caminava una vintena de passes rere el seu enamorat. Els dos ,seguits per la processó funesta d’espietes, es perderen rere les portes del meublé El Trébol, al cor del Poble Sec.

Eren els anys cinquanta. Molt al principi dels anys cinquanta. L’aventura del senyor Antonio i l’oficiala Rosita s’acabà el dia en què el director cridà l’home al seu despatx per la llegir-li la cartilla que la moral de l’època exigia. Potser mai, fins aquell moment, ni el senyor Antonio ni la Rosita, s’havien preguntat fins quan no s’extingia la llum en l’interior de la bombeta que lluu  en els cors.

MONTJUÏC

La mola de Montjuïc és una falca de pedra en el mar. El reté. Que no fos cas que s’endinsés pel Paral·lel o les Rambles  . La mola de Montjuïc és un sarcòfag que sebolleix pedreres, cementiris i jardins.

Quan arribi la fi dels temps, Montjuïc llevarà àncores i navegarà mar endins, on habiten els déus de marbre blanc que guiaren els pobles antics que la petjaren i li donaren un destí. Montjuïc marxarà i s’endurà de bagatge els somnis olímpics d’atletes, els amors de la Marieta i un soldat, la misèria honrada que habitava les barraques, la sang oferta pels defensors de la ciutat encimellats en el seu castell.

Mentre aquest moment no arriba, torno a recórrer els seus caminois dibuixats entre les arbredes i a abeurar en les fonts ocultes. De moment la mola de Montjuïc és una falca des d’on apropar-nos a la immensitat blava i llançar ampolles buides amb l’esperança que ens les retornin les onades amb els missatges que sempre hem esperat rebre  i mai acaben d’arribar.

TENOR MASINI

Els diumenges m’agrada comprar el pa en una petita fleca del carrer Tenor Masini. Hi vaig cap el migdia, aprofitant que  torno a casa després del passeig amb la dona.

Aquest cop entra ella i jo em quedo al carrer. Està orientat cap el sud-est, i per això en  aquest moment del dia el sol s’hi passeja endiumenjat, carrer amunt. És un sol tebi, d’aquell que  il·lumina tènuement de taronja la foscor de les parpelles tancades. És un sol italià, de la Toscana, o filant més prim, com un dia va explicar-me un entès en sols italians, el del carrer Tenor Masini és propi de la regió de l’Emília Romagna. Potser un dia m’animi a certificar la hipòtesi parlant amb els propietaris de la petita pizzeria italiana, quasi a tocar de la carretera de Sants.

 Angèlico Masini, el famós tenor, rival en els escenaris i amic de Julián Gayarre fora d’ells. En realitat eren tan amics que els dos carrers discorren en paral·lel malgrat la distància.

Masini   s’havia embolcallat la veu amb el sol de la seva petita ciutat, Terra del Sole. Una ciutat constuïda a meitats del segle XVI per encàrrec del gran Cosme de Mèdici, com a materialització de la ciutat ideal. Una utopia humanista feta pedra i sol.

Masini tenia una veu molt especial, molt particular i agradable als sentits, com va provar de descriure-la Giuseppe Verdi  : È la voce più divina che abbia mai sentito: è proprio come un velluto.  (“ És la veu més divina que mai he escoltat; és com el vellut”). I va passejar-la per tota Europa, davant de reis i emperadrius, i en els més exquisits temples de l’òpera.

Entre els anys 1880 i 1890 Barcelona va poder gaudir-ne en els teatres Principal i Liceu, en uns mà a mà  memorables amb Gayarre, de tal manera que els seguidors del gènere estaven dividits entre masinistes i gayarristes.

Imagino que Masini, el tenor angèlic, com se’l coneixia, no deuria trobar en el sol barceloní els matisos del la seva jovenesa a l’Emíla Romagna i hi va tornar per a quedar-s’hi, pagant la construcció d’un conservatori de música que encara avui funciona.

La Montse ja surt amb el pa a la bossa. Enfilem cap avall, no sense tenir l’agradable sensació que una ària cantada per Masini sona molt lluny i fluixeta, tan sols audible per les oïdes dels cinc sentits.

EL PERICO DE LES CASES BARATES

Uuuuu! se sentia al carrer. I les mestresses de casa obrien els balcons i s’hi abocaven entre geranis i bugada estesa, i la canalla aturava el mec de futbol i mirava embadalida.

Uuuuuu! tornava a fer el Perico talment com feien les sirenes que anys enrere avisaven dels bombardejos.

El Perico no arribava encara als trenta anys. Vestia pantalons molt amples, amb vàries gires als camals i americana en la que hi cabien tres Pericos més. Vivia a les Cases Barates, prop de la Zona Franca actual. Ho sé de bona tinta perquè ma mare coneixia una cosina seva que els diumenges venia cacaus torrats i tramussos en una paradeta en front del camp de futbol de La Bàscula. I en més d’una ocasió li havia dit que son cosí era bon xicot tot i que de naixença li faltava un bull, el que en català es coneix com “met”.

A voltes el Perico, en el seu anar i venir rodolant pels carrers, feia de rellotger ambulant. Quan algú, expressament li preguntava, “Perico, quina hora és?”, els pantalons folgats queien a terra i agafant-se el membre viril contestava: “Les dotze!”, sense que ningú escatís mai si ho sabia per l’ombra projectada al terra o perquè aquella li semblava l’hora més allargassada.

Com les sirenes de veritat, la dels anys de la guerra o les que ens encanten amb els seus melangiosos càntics des dels records, la sirena del Perico de les cases Barates va silenciar-se en  els temps llunyans, en aquells que a voltes dubtem si van ser, o si potser els hem imaginat.

PLAÇA DEL FÈNIX

No m’hi vaig fixar. Però segur que devia passar. El rellotge s’aturaria en entrar a la plaça del Fènix. Haguessin pogut travessar-la obrers amb bruses blaves, carros curulls de sacs i verdures, i m’hagués semblat del tot normal. Un color sèpia d’antiga fotografia sobre cartró tinta l’espai, i sembla dibuixar-se la forma de nenes i nens saltant a corda i berenant pa amb mantega , sucre i xocolata.

Hauria d’haver alguna figura administrativa que atorgués als indrets la categoria d’espais de reserva emocional. I a fe de Déu que la placeta del Fènix se l’enduria.

Els carrerets que l’envolten , somnolents i tranquils, són per a ser caminats amb la calma d’un migdia de diumenge, amb el regust encara del vermut i l’escuradents de l’última oliva penjant del llavi, com una antena capaç de sintonitzar les veus del passat, les vides invisibles que s’hi passegen

PARC DE L’ESPANYA INDUSTRIAL

Des del terrat del Centre Montserrat Xavier, avui Escola Joan Pelegrí, veia les teulades ensorrades de l’antic Vapor Nou de Sants, com popularment  era coneguda l’Espanya Industrial. Hi pujava de tant en tant, quan la pilota del partit de futbol al pati hi anava a parar. Arribar fins el terrat era feixuc. Calia pujar un munt d’escales. La veritat és que no hi havia excés de voluntaris que hi volguessin pujar. Però a mi m’agradava. La vista del barri d’Hostafrancs bé s´hi valia arribar a dalt esbufegant i amb la llengua fora. A voltes m’entretenia tant en la contemplació que m’oblidava de llançar la bimba al pati. En aquells moments es formava una petita manifestació de companys reclamant la pilotat i llançant improperis davant la meva tardança.

De totes les vistes, la que més em captivava era aquell edifici abandonat. El vestigi silent d’una vida  amb batecs de telers que va anar ensopint-se  fins a quedar adormida. L’Espanya Industrial per a mi era com un animaló del juràssic en plena i dolça letargia.  I devia ser així, que despertà l’any 1985 amb pell nova, d’aigua estancada i fullaraca verda, i piuladisses d’ocells, crits d’infants juganers, carícies i tendres besades. Quant m’agradaria poder tornar a pujar a aquell terrat!, simplement a cercar la pilota penjada de la infantesa.

FESTA MAJOR

L’orquestrina atacava un bolero mentre la improvisada pista de ball, al bell mig del carrer, s’omplia de parelles i es buidava de balladors solitaris.

El cel del barri de la Guatlla penjava serpentines de capvespre i el petit carrer Amposta esdevenia una cuca de llum de  fanalets i bombetes pintades, penjades de banda a banda.

El pare, clenxinat amb el tupè de moda Arriba España, i el seu amic Recassens s’havien aventurat cap a les envistes de Montjuïc, al petit carreró d’on diuen que era filla la Marieta de l’Ull Viu, amb l’esperança de retrobar les dues mosses que havien conegut al Bahia dies abans.

De sobte, identificada la presència dels dos forasters el petit i amable carrer Amposta esdevingué per la màgia que les Festes Majors acostumen a concedir als carrers, en una mena de saloon de l’Oest americà, amb el futur oncle Gerardo representant el paper de sheriff defensor de la germana i la resta de noies del carrer…

El cantant de l’orquestra entonava allò de “tengo una vaca lechera”, mentre un cercle amenaçador començava estretir-se al voltant del pare i el Recassens.

No crec que cap dels dos, als seus vint anys hagués llegit el llibre de SunTzu, “L’Art de la guerra”; però van comprendre que el més encertat era una digna retirada, i parafrasejar el futur General McArthur, quan al marxar per la força de Filipines, va dir allò de… “però hi tornaré…”. I aquí estic.

CARRER SAGUNT

El carrer Sagunt s’enfila des del pla de Constitució cap a l’elevat Olzinelles. Tossut  i estret. Devia ser una ànima sensible qui el batejà amb aquest nom en el nomenclàtor.

El carrer Sagunt és com una poètica analogia amb la localitat valenciana de la que rep el nom. Un carrer ferreny per la seva orografia. Ferreny com el ferro que la vila llevantina produeix des de l’època en què els romans  l’extreien de la terra i el pudelaven a les fargues. Alhora, a tocar de Jocs Florals el carrer es torna dolç i festeja la seva mediterreneïtat en   uns arbrets carregats de mandarines bordes , com banderoles cítriques al vent. Les mandarines, potser el carreret ho ignora, provenen de la Xina i de la Cotxinxina, que és com antigament els europeus anomenaven el Vietnam. Les mandarines, a diferència dels tarongers  i els llimoners van arribar a la Mediterrània en el segle XIX. La paraula mandarina prové del color de les robes dels alts funcionaris de l’antiga Xina, anomenats mandarins.

Ha caigut una mandarina de l’arbre i rodola carrer avall. Uns vailets que van a escola la converteixen en una efímera bimba de futbol.

CAP A CAN TUNIS

Era un matí lluminós de diumenge. Un estol d’orenetes feia voladisses sobre les tomaqueres dels horts i un parell de gossos de les masies veïnes semblava tenir un diàleg indesxifrable.

Tot i ser juliol feia fresqueta a aquella hora primerenca en què el sol feia poca estona que transitava pel barri, segurament encara un xic moll d’haver dormit dins la mar.

Al carrer Bacardí, entre el carrer Xocolata (avui Sugranyes) i el de Sant Berenguer, (avui Carreras Candi), a tocar de la Riera Blanca, hi havia un munt de gent neguitosa, pràcticament dones i mainada. Xerraven en grupets, fitant de tant en tant cap a l’entrada del carrer. Els nens  jugaven a empaitar-se i un grapat de nenes havia dibuixat al terra una xarranca i saltaven com granotetes.

Per fi el rumor va créixer i fins i tot algunes dones van picar de mans. Havia girat la cantonada per a embocar el carrer el gran carro del senyor Josep, “El Carreter”! De seguida la canalla va envoltar-lo com un eixam d’arnes una bombeta brillant. Les noietes van pujar les primeres i ajudaven les dones grans a enfilar-se al carro. La senyora Teresa va asseure’s al costat del seu marit,  el qual al crit “d’arri!” va fer moure el mul que amb pas parsimoniós , sense deixar d’espantar amb la cua l’etern núvol de mosques que el seguien, va fer camí cap   a la platja Cant Tunis.

La quitxalla anava emparrada a la baranes, tot i que els més grandets preferien anar a peu, ben a prop del carreter que a cada passa engegava un enfilall de renecs a quin més procaç que feia les delícies de la jovenalla.

I així va ser com el pare, aquell matí de diumenge de 1935, amb sis anys i els genolls pelats de tant jugar a bales al carrer, va banyar-se per primer cop a la Marina de Sants, entre les barraques de pescadors que encara quedaven a la platja, abans que un mar, i no precisament la Mediterrània, sepultés per sempre la barriada en nom del progrés. Però aquell dia, ni ell ni la resta de veïns pressentien les tempestes, sinó que vivien el gaudi de la senzillesa…

LA MAGDALENA DE PROUST

Amb els anys he descobert que hi ha olors o colors íntimament relacionats amb un paisatge. És potser allò que s’anomena “la magdalena de Proust”, la flaire que transportava l’escriptor francès a la infantesa; als matins de dissabte en què la seva tia li donava magdalenes ben calentes per a esmorzar. La meva magdalena de Sants, no és un sabor, ni un color. És una veu, perquè hi ha veus que acaben esdevenint el referent més identificatiu d’un lloc. Penseu, si no, en les veus que recordeu… De cas no les associeu  a moments o paisatges de la vostra vida?

La meva magdalena de Sants és la veu de la Núria Feliu. La sento estant a Londres o a Lisboa i em veig passejant per la carretera de Sants badant amb els seus comerços, prenent un cafè a la Plaça Mantega, o una copa al carrer de Sant Antoni. Hi ha veus que esdevenen patrimoni de col·lectius i d’individualitats, alienes als temps i a les modes i als estils, Perquè  escoltar-les serà com un matí de dissabte, endolcit per una magdalena.

ANTÒNIA CABRÉ

El flabiol va fer el toc d’inici de la sardana. Fins a sis cercles de mans enllaçades van començar a dansar. Era el matí de diumenge del vint-i-quatre de gener del 1932. I com sempre, la Plaça d’Espanya s’omplia de colles sardanistes, sobretot la banda on se situava el bar La Pansa, a tocar del carrer Tarragona. La cobla aturà la música a mitja peça. Un grup d’homes increpaven els músics. Es feien passar per gent del Partit Comunista que volia boicotejar l’acte en protesta i solidaritat amb la munió d’obrers  aturats que hi havia al país en aquells anys. Els directius de la Colla Sardanista de Sants van avisar la policia, que de seguida hi envià una patrulla. Els presumptes comunistes van rebre els agents amb trets de pistola i es feren fonedissos en direcció a Hostafrancs. Després de la desbandada general de la gent espantada, la calma mostrà fins a cinc cossos ajaguts a les llambordes de la plaça. Entre ells el de l’Antònia Cabré Valtan, de dotze anys, veïna de la Carretera de La Bordeta número vint-i-sis.

El President Macià, aquella mateixa tarda la visità a l’Hospital Clínic. Li eixugà una darrera llàgrima que  li lliscava per la galta. Com si fos la nota final d’un flabiol acabant la dansa de la vida.

EL REFUGI ANTIAERI

El vell refugi antiaeri de la Cruïlla Casteras-Sugranyes, ha vist la llum. Ha estat a les fosques més  de quaranta anys, aixoplugant temors. Les antigues presències que s’hi arraulien mentre plovia mort, han vist la llum i despertat del malson de la guerra.

Avui hi passem a tocar sense parar-hi atenció, sense reflexionar que molts dels qui l’ignorem, queixant-nos de les obres, descendim d’aquell racó obscur sota la terra santsenca. Que som fills i néts de les ments, dels cors i dels cossos d’aquells i aquelles que es van encaparrar a sobreviure per a construir un món millor.

Un nou refugi. Un llibre que de nou s’obre. Una bombeta més que il·lumina el temps de la barbàrie.

EL TURÓ DELS INFORCATS

El viatger provinent del Portal de Sant Antoni apressava la muntura. Les ombres del capvespre li mossegaven les passes. Frisava per arribar a l’Hostal de la Morena. Aquells temps de començaments del set-cents eren insegurs i violents. Espies i agents borbònics i austriacistes conspiraven i vigilaven arreu,i a voltes la desconfiança els menava a disparar el pedrenyal sense preguntar.

El vent s’embrollava  entre la capa i amenaçava en arrencar-li el barret. Un grinyol sinistre li glaçà la sang en veure un penjat gronxant-se a la corda al Turó dels Inforcats, on avui hi ha el centre comercial de Las Arenas. El cavall també s’estremí i el viatger feu el senyal de la creu en passar davant el templet que tenia una creu coberta amb una teuladeta.

Els gossos udolaven a la lluna.”Vaig bé per anar a Sants?”,  demanà el  viatger a una ombra fugissera…

EL CRIM

En mig de la piuladissa dels pardals entaforats dins del brancatge dels plataners de la Carretera de Sants, els eixos del carro grinyolaven  una mena de mantra tètric. Més amunt de Can Mantega, la melodia es veié acompanyada pels udols dels gossos de la masia. Victorià Ubierna manà deturar-se al carreter. Pagà el preu que havien convingut en el Portal de Sant Antoni abans de sortir de Barcelona. S’esperà a què el carro girés cua i es perdés entre les bardisses que flanquejaven el caminet que menava de nou a la carretera.   Convençut que ja s’estava sol, començà a caminar en direcció al Torrent del Mal Consell. En aquella tardor les rieres provinents de Collserola travessaven Sants ben plenes  gràcies a les pluges de finals d’estiu. Hi llançá el sac que havia carregat a l’esquena. Encara regalimava fils de sang.

Pocs dies després d’aquesta escena, la policia detenia Victorià Ubierna, soldat desertor, de trenta-tres anys i la seva amant Gregòria Foix, de quaranta-quatre. Ambdós estaven acusats d’haver assassinat el botiguer d’espart Pere Batllori, al qual la Gregòria servia  com a minyona. El crim va tenir lloc al carrer del Conde del Asalto, avui dia anomenat Nou de la Rambla. El vell Pere Batllori, separat de l’esposa feia anys, havia redactat testament en favor de la minyona com a agraïment a tants anys de dedicació. Però la Gregòria, recelosa que el canviés, convencé l’amant per a assassinar el vell i així heretar la petita fortuna i l’establiment. I així ho van fer la nit del 13 de juliol del 1872. Van esquarterar el cos amb la intenció de fer més difícil la localització i identificació del cadàver. El cap fou  trobat per casualitat a les Hortes de Sant Bertran, les hortes que hi havia al peu de la muntanya de Montjuïc, el terreny que actualment estaria comprès entre el port i el carrer Salvà, al Paral·lel.

Tres anys després del crim, els amants van ser executats al garrot vil a l’esplanada que avui ocupa el mercat de Sant Antoni. Eren les vuit del matí del vuit de juny, del 1875.

Les bruixes de la bordetA

Temps era temps les bruixes campaven per la Bordeta. No responien a la fila tradicional amb què se’ns presenta aquestes dones. No. Hom diu que eren joves , boniques, rialleres. I el més important: no tenien el nas de ganxo, sinó recte i bufó.

Sembla ser que n’hi havia una de molt especial, de tant encisadora, que tenia per costum asseure’s prop d’una masia edificada en el  que més endavant seria el carrer Parcerisa. Cantava amb una veu tan dolça que tenia encaterinats tots els nois del barri. Aquests, cada cop   passaven més temps escoltant-la i oblidaven les seves obligacions i les pubilles de la seva edat, que maleïen la bruixa i ja es veien vestint sants. Vet ací que el rector per trencar aquella mena d’encanteri que sotmetia els nois va organitzar una processó fins al lloc on les bruixes hi tenien les olles. I entre parenostres i avemaries els veïns de la Bordeta van trencar-les totes mentre aquelles donotes fugien cap a les entranyes dels averns en mig d’una fumera groga i pudenta, que , és clar!, devia ser de sofre, provocant grans esternuts entre la gentada. I la bruixa cantarina va emetre un horrible rugit que en res s’assemblava a aquelles màgiques tonades de dies abans.

I des d’aquell dia no s’han tornat a tenir notícies de les bruixes. Amb tot, hi ha qui diu que quan hi ha lluna plena i són les dotze de la nit, si passeu pel carrer Parcerisa encara us vindrà un esternut al nas.

EL PINTOR DE GITANES

Les dones caminaven de pressa, embolcallades amb mantells negres i mocadors al cap. Es dirigien a la plaça d’Herenni provinents de les entranyes de la ciutat. Eren neta i àvia i havien passat tot el matí fent de models pel pintor Isidre Nonell. La neta, la Consol, tenia disset anys i era prima, morena, de mirada misteriosa i milers de nits atrapades en els seus cabells. La Consol va ser la musa de Nonell des del 1902 al 1907, obsessionat com estava per aquesta ètnia, com la resta d’integrants del grup pictòric anomenat la “Colla del Safrà”.

Però els pares de la noieta no veien amb bons ulls l’assiduïtat de la Consol al taller del pintor, tot i que sempre anés acompanyada, i la van casar amb un gitano de Madrid. Nonell seguí pintant l’àvia, una cosina de la noia i a una dona ja madura coneguda com “la Vídua”. Un dia rebé un missatge de la Consol en el qual li relatava la penosa i violenta vida de casada que patia. La missiva acabava amb la petició angoixada de ser rescatada i retornada a Hostafrancs. El pintor i un amic seu així ho van fer, tot i que la família de la gitaneta la rebutgés per haver trencat el matrimoni. Per aquest motiu, una nit de pluja i vent, la Consol dormia a casa de l’àvia. Fou la nit en què la tempesta esfondrà la caseta i sepultà les dues dones.

Sembla que Isidre Nonell mai més no trobà en el blanc de cap llenç el nom de la gitana.

L’ATEMPTAT

Dos quarts de deu de la nit del divuit d’abril del 1907 . Un carruatge va enfilar la Creu Coberta. Dalt hi anaven polítics destacats , entre ells l’expresident del govern Nicolás Salmerón i Francesc Cambó, líder de la Lliga Regionalista. Es dirigien a Sants a pronunciar uns parlaments al Casino de cara a les properes eleccions estatals. “Ja ve!, ja ve!” xiuxiuejava la gentada, i en veu alta alguns escridassaven i xiulaven la comitiva. Estranyament un a un s’anaren apagant els fanals d’ambdós costats de la carretera en mig d’una inquietant premonició. En arribar a la cruïlla amb el carrer Béjar els secs espetecs de pistoles espantà l’ocellada closa entre el brancatge dels plataners. Els dos cavalls del carruatge s’esveraren i emprengueren una cursa indomable sota una pluja de bales. Cambó es doblegava pel dolor causat per un impacte a l’estómac. Arribats a Consell de Cent i dominats els animals, els viatgers van dur Cambó a una farmàcia per a practicar-li els primers auxilis.

Com a responsables de l’atemptat la policia va detenir quatre sospitosos que quedaren en llibertat al cap de dos anys. Mai es va poder aclarir qui en va ser l’inductor; l’autor intel·lectual. Les sospites, de l’època i d’avui dia, assenyalen el republicà anticatalanista Alejandro Lerroux.

LA CARTA  FOSCA

El trenta de març de l’any 1939, la directora de l’escola Maria Immaculada, del carrer Rosend Arús 60, rebia una carta llargament esperada. Montserrat Mainadé feu un sospir abans de llegir el contingut. Quan arribà al final del text, unes llàgrimes es despenjaren galtes avall cap al somriure que alhora se li desplegava.

El delegat del Ministeri d’Educació feixista permetia la reobertura de la seva escola, tancada durant la guerra.

La missiva és tot un paradigma de la literatura i del pensament franquista. S’avisava que aviat hi hauria una inspecció per tal de detectar que cap mestre presentés antecedents en contra del Movimiento i la Pàtria. Es revisarien els llibres emprats per assegurar-se que no n’hi hagués cap que estigués referenciat a l’Índex de prohibits que havia elaborat el ministeri, en el qual s’hi incloien bàsicament   textos marxistes o que “contravengan los más puros sentimientos de la unidad de España”. Finalment, el redactor de la carta feia un suggeriment a Montserrat Mainadé: que l’escola oferís un cicle de conferències sobre temes tan humanístics i interessants com “la grandiosa obra social que ha desarrollado el Movimiento, o los valores de la moral inconmovible sobre los que sustenta la sociedad española”.

Segons el signant era el Tercer Año Triunfal. Segurament de la foscor. Montserrat Mainadé, s’eixugà les llàgrimes  començà a posar en ordre els pupitres i obrí de nou les finestres per a què hi entrés la llum. Del coneixement i de la llibertat de pensament.

 VINDRÉ TARD A DINAR

“No m’esperis per dinar!” cridà a la dona. Paulí Pallàs se sentia  indestructible mentre baixava les escales del seu pis al carrer Salou, de Sants. Avui faria esclatar en mil bocins   l’opressió que el poder exercia sobre els seus germans de classe.    Amb les mans nues excavava sota la pinassa d’un racó de Montjuïc. La terra li va donar dos fruits mortals: dues bombes Orsini, d’aquelles que els burgesos del Liceu tant temien i encara haurien de témer més en endavant.

Amb cura Pallàs s’amaga les bombes a la brusa i es dirigeix cap a la cruïlla de la Gran Via amb Muntaner, on la gent s’empenta per a veure la desfilada de les tropes comandades pel General Martínez Campos. Paulí Pallàs s’obre pas i quan té Martínez Campos a tir llança la primera bomba. L’artefacte esclata i en un instant l’ordre de la desfilada militar es converteix en un terrible caos: ferits, espectadors fugint, cavalls embogits i  el general a terra, caigut del seu cavall. Però lluny de fugir Paulí Pallàs es queda dret, convençut que la mort d’uns quants no ha de frenar unes idees que seran bones per al bé comú. Es treu la gorra i crida: Visca l’anarquia!

La policia el va detenir. Fou afussellat al castell de Montjuïc el 6 d’octubre del 1893. Mentre s’apaga l’últim ressò de les bales al fossar, Santiago Salvador oronejava per l’envistes del Liceu cercant venjar-lo.

ESGARRAPACRISTOS

Baixant pel carrer Sant Crist , a l’alçada del número quaranta, un singular edifici d’una sola planta passa desapercebut entre el trànsit de vehicles i persones. No se’l veu especialment antic tot i que la  mà de la deixadesa  l’ha  emmascarat amb pintures escrostonades. L’antiga capella del Sant Crist va ser aixecada el 1763. Fa moltíssims anys, tants com tres-cents cinquanta un veí anomenat Jacint Badia va donar una petita peça de terra,   a favor de l’administració del Sant Crist de la parròquia. Sembla que en algun d’aquells anys d’època immemorial es va voler estrenar una figura nova del Sant Crist pels volts de la diada de Sant Bartomeu a fi que el poble la valorés i gaudís el dia del patró. La seva elaboració va trigar bastant i finalment es va lliurar l’obra el dia abans de la festa i encara era recent envernissada. Per por a què la gent quedés tacada quan la besés duta per la devoció el rector va decidir eixugar-la, amb tanta mal fortuna que va escollir una manta de llana. En acabar l’operació es va adonar que la talla havia quedat plena de cap a peus de borrissol. Al dia següent el pregoner va anunciar a tots els veïns que anessin a missa en honor del patró que en acostar-se a la figura  esgarrapessin cada un una mica del borrissol. D’aquí l’expressió popular que fa : “A Sants, esgarrapacristos”.

Aquí, en el carrer Sant Crist quaranta, abans de la Guerra Civil, cada Dijous Sant els veïns guardaven un simulacre de monument amb una imatge de Jesús clavat a la creu envoltat de ciris i flors. Imagineu-vos aquella imatge en passejar pel carrer quan l’ànimes surten de tant fosc que és i trobar-se el vianant la porta oberta de la capella i al fons el Crist crucificat tenebrosament il·luminat per les candeles. Què hi deu haver en el seu interior després de setanta anys de romandre tancada? Qui ho sap?

JACINT LAPORTA

(L’ÚLTIM HUMANISTA)

La biblioteca popular situada al centre Cívic Les Cotxeres de Sants du el nom  de Jacint Laporta Mercadé. Un lloc ben trobat per a un científic i literat alhora . Metge i escriptor, potser un dels últims humanistes de Sants. Va néixer i viure al carrer de Sant Josep que encara més antigament es coneixia com el de la Cadena, i actualment Jocs Florals. Era l’any 1854. Va créixer en un ambient d’estudi ja que el pare era mestre de primeres lletres  a la vila, però el jove Laporta s’encaminà cap a la medicina, orientada a les malalties comunes de la classe obrera . La seva tesi doctoral seguia aquesta línia: “Contribució a l’estudi de la clorosi”. Popularment la clorosi es coneixia amb el nom de “malaltia verda” ja que era una forma d’anèmia que produïa una coloració verdosa a la pell .

Va exercir com a metge de capçalera tota la vida a Sants però alhora sentia fascinació per les lletres . Va escriure un munt d’obres , entre elles la que segurament és la primera història oficial de la vila de Sants i fundà revistes literàries com l’Eco de Sants, Lo Gai Saber , la Il·lustració Catalana… El 1877 va ser una de les persones que recuperà per a Sants els Jocs Florals . També en el plànol polític va tenir protagonisme. Des de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó va assolir, el 1917, el càrrec de regidor de Barcelona, i en el plànol associatiu va presidir el Casino i l’Orfeó de Sants.

Jacint Laporta va morir el 1938 o … potser es transformà en el verd de les cobertes d’algun llibre que parli dels records dels Sants d’ahir , perdut en les lleixes de la biblioteca popular.

el cavall de bronze

La marinada de la nit s’ha endut els esqueixos d’aroma de les roses de la diada. El llibre de la quotidianitat torna a escriure amb parsimònia la solitud del cavaller muntat nu damunt la gropa del cavall. El Sant Jordi de bronze de Josep Llimona segueix encara avui amb el seu esguard de mirar-nos des de dalt. Ens avisa que la joia i el perill no són qüestió tan sols d’un dia. El sant Jordi de Josep Llimona, l’anomenat popularment per molts barcelonins “cavall de bronze”, assenyala nous dracs que amenacen la ciutat: la massificació, la brutícia, la gentrificació,  l’engrandiment de les escletxes socials…  Hi és allà des del 1924. Alguns estudiosos diuen que amb el rostre de l’amic de Llimona, el prestigiós doctor Duran Reynals. Potser fora bo que el districte de Sant-Montjuïc celebrés algun any el dia de les roses i dels llibres als peus del sant cavaller per a deixar clar a algunes veus que reclamen el seu trasllat que Sant Jordi, el “cavall de bronze”, a més de les quatre barres vermelles té al cor les tres franges verdes del Sants.

Carme boatell

En aquests temps d’aparent retrocés democràtic en els quals la sentor de naftalina i grisor del passat semblen escapolir-se per les escletxes de l’armari de la història és vivificant i encoratjador  recordar que la llibertat es guanya amb la suma de les voluntats de cadascú . Al barri de Sants  tenim exemples de vides dedicades a l’esforç de detenir el feixisme . És un d’aquests casos el de la Carme Boatell filla del barri. Va arribar a França ferida mentre tractava de transportar ferits per un bombardeig sobre Figueres . A França s’enrolà amb la resistència marsellesa. Quan el sud del país veí va caure sota el jou del nazisme a través del govern col·laboracionista de Petain, la Carme fou detinguda i torturada, incomunicada durant quaranta dies. Posteriorment fou confinada al camp de concentració de Ravensbrück , a noranta quilòmetres de Berlín. I en aquest camp exclusiu per a dones i nens van morir noranta mil presoneres i vuit-cents infants. Amb tot, el destí o a la sort o la voluntat o potser una mica de tot plegat van fer que Carme Boatell sobrevisqués. Va morir a Perpinyà el 1976. Va viure un any més de victòria que el dictador.

EL XATO

El Xato jeu mandrós coronant la font, a la Plaça de Sants.

El raonament dels déus és lent i feixuc, i per aquest motiu el Xato encara es pregunta per què essent ell Neptú sempre se li ha negat la mar. Recorda, això sí, sense recança,  quan el van plantificar a la Plaça del Teatre, un dia de 1802 per tal d’abellir la visita a Barcelona del rei Carles IV. La salabror que pujava des del moll per les Rambles li recordà aquells dies el seu reialme perdut. Des d’allà va seguir les vicissituds de la ciutat i fins i tot va patir-les, com quan en un rebombori obrer algú va llevar-li un tros de nas amb una pedrada i el deixà xato.

Amb els anys, els déus van anar essent arraconats de la vida dels humans, i ell va anar a petar a un llòbrec magatzem municipal que tan sols tenia dels oceans la seva freda i persistent humitat. Després, a l’any 1975,    algú va pensar que podria regnar a la nova plaça de Sants, sota el sol, la pluja i la pineda.

Els déus, són mandrosos de mena, i el vell Neptú sempre deixa per un altre dia contar als infants que se li apropen assedegats històries marineres no viscudes, d’herois, de pirates i de sirenes. El Xato jeu i té mandra. S’hi troba tan bé a la Plaça de Sants!

ÍNDEX

7El Niño
9Hungarus
11Roser Benavent
13La cortina
15El curandero de Sants
17Les Arenes
19El primer vol
21El merendero
    22El metro
24La fàbrica Serra i Balet
27El cementiri de Montjuïc
29La revetlla
31Josep Sol i Padrís
34Els botifarrons del mercat d’Hostafrancs
36El Príncep Jordi
38L’Horta Alliberada  
40El segrest
43La Unió Esportiva de Sants
45El Sibelo
47Joanot Martorell
49El dipòsit
51La Mineta
53Els bevedors de sang
54Jaume Jener
55Amposta
57L’Espanya Industrial
59Marroquineria
61Tinent Flomesta
63El miracle de la Verge del Carme
65La Plaça de la Farga
66El camp de futbol de Galileu
69L’Hostal de la Morena
71El Coix de Sants
74Centre Montserrat-Xavier (Joan Pelegrí)
76Menjars Sugranyes
78El carrer Badal
80Lámparas Z
82Montjuïc
84Tenor Masini
87El Perico de les Cases Barates
89Plaça del Fènix
90Parc de l’Espanya Industrial
92Festa Major
94Carrer Sagunt
96Cap a Can Tunis
98La magdalena de Proust
99Antònia Cabré
101El refugi antiaeri
102El Turó dels Inforcats
103 El crim
105Les bruixes de la Bordeta
107El pintor de gitanes
109L’atemptat
110La carta fosca
113 Esgarrapacristos
   115  Jacint Laporta (l’últim humanista)
   117    118    119El Cavall de bronze Carme Boatell El Xato
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s