L’ENIGMÀTICA PRINCESA CARABOO

 

 

LA PRINCESA CARABOO

 

caraboo

Ara que Gran Bretanya ha abandonat la Unió Europea i abans que es torni un estat pràcticament  aïllacionista degut a la xenofòbia dels seus governants, vaig decidir trobar-me amb el professor Paul Hungstin Cabrera, a la ciutat de Bristol. El lector assidu d’aquesta humil columna recordarà el professor de l’article titulat Tres escriptors britànics (Chatterton) i la seva extraordinària declaració de ser besnét del general carlí Cabrera, “el Tigre del Maestrat”.  El jove professor m’havia convidat a Bristol per relatar-me sobre el terreny l’extraordinària història de la Princesa Caraboo.  L’autobús ens deixà al davant del número onze de Princess Street. Una placa metàl·lica de color blau clavada a la façana donava uns breus detalls biogràfics  sobre l’enigmàtica Caraboo. Érem a meitats de gener i el plugim continu ens amarava fredament. Vam entrar al pub Hihgbury Vaults i ens submergírem en la foscor I l’aroma penetrant de  dues Saint Peters Cream Stout.

Va ser el 3 d’abril de 1817, quan un sabater d’AlmondsburyGloucestershire  (Anglaterra) va trobar una enigmàtica noia al bell mig d’un solitari carrer. El seu aspecte no era gens comú. Vestia a la manera oriental , com una d’aquelles princeses de Les mil i una nits. Estava xopa i semblava atordida. Fou endebades que el sabater li preguntés què li passava, qui era? La noia manifestà en una llengua desconeguda i amb gestos, que no comprenia el seu idioma. L’home la conduí a casa seva amb l’esperança que amb ajut de la seva esposa poguessin traure aigua clara. Però tampoc se’n van sortir. Així que van cridar el jutge de la ciutat per a què les autoritats es fessin càrrec d’aquella misteriosa noia. De moment, van aplicar-li la llei contra la vagància i mentre decidien què fer la van tenir uns dies en un calabós. La noia es queixava en aquella enrevessada llengua que ningú comprenia. Ningú? Feia un parell de dies que en el calabós contigu hi romania un mariner portuguès, Manuel Eynesso el qual sorprenentment va dir que coneixia aquell idioma ja que havia estat vivint a Malàisia. I amb les seves suposades traduccions va néixer el personatge de la Princesa Caraboo. Segons Eynesso aquest era el rang i el nom de la noia, filla d’un reietó de la llunyana i gairebé ignorada illa de Java. Caraboo va ser segrestada per uns pirates però en passar el vaixell pel canal de Bristol la princesa es va llançar al mar i va nedar fins a la ciutat. Aquest relat canviava les coses i la noia va  entrar amb tots els honors a l’alta societat britànica. El famós filòleg  Wilkinson va utilitzar el pantògraf d’Edmund Fry i constatà que l’alfabet amb el qual escrivia la princesa Caraboo era utilitzat pels pobles del sud-est asiàtic.

La vida somreia a la princesa Caraboo. Fins que un dia, el somriure es va glaçar.

Festejada per la noblesa britànica, la princesa Caraboo estorava per la seva bellesa  i  l’habilitat en l’equitació, el tir amb arc, l’esgrima o la natació. La seva fama arribà   als diaris que anaven plens de la seva prodigiosa història. Fins que una carta signada per la senyora Neals va arribar a la direcció del Diari de Bristol, assegurant que la noia que apareixia en el gravat de la publicació, era simplement Mary Baker, veïna seva de Whiteridge, filla del sabater del poble. La premsa va estirar del fil i es comprovar la vertadera identitat de la suposada princesa. Als disset anys havia fugit de casa i s’havia unit a una caravana de gitanos amb els quals va voltar per tota Europa. Moltes de la paraules del seu idioma inventat procedien del romaní. Aventurera per naturalesa va confegir el pla de crear el personatge de Caraboo. No està gens clar si l’objectiu era escalar posició social o simplement el plaer de l’aventura.

Descobert l’engany, els seus principals valedors van voler que la noia anés el més lluny possible amb l’esperança que el temps apaivagués l’escàndol i el descrèdit. D’aquesta faiçó el junt de 1817 van embarcar Mary Baker rumb a Filadèlfia on hauria d’entrar al servei d’una família originària de Bristol. Tenint com a passatgera semblant personatge era d’esperar que el  viatge fos una mena de tortell de Reis; és a dir, que vingués amb sorpresa. Una imponent tempesta al bell mig de l’Atlàntic va aconsellar la tripulació arraulir-se al port de l’illa de Santa Elena on estava confinat Napoleon Bonaparte, des de la seva derrota  a Waterloo, el 1815. L’estada de la Baker-Caraboo a l’illa va ser breu, però  suficient per a deixar una empremta inesborrable en el cor de l’antic emperador que el va dur, fins i tot, a escriure una carta al Papa demanant el divorci de l’emperadriu Maria Lluïsa d’Àustria.

Sabem que l’any 1821 Baker-Caraboo havia tornat a Europa i que va rondar per França i Catalunya reviscolant l’antic paper de princesa. Hungsting Cabrera, reblà el clau del seu extraordinari relat, traient un sobre de la butxaca de l’americana. Era la còpia d’un document de l’arxiu personal del seu avantpassat,el general carlí Cabrera, datat el 31 d’octubre de 1825. Els Mossos d’Esquadra de la vila de Sant Quintí de Mediona redactaren un atestat referent a una dona que es banyava nua en plena nit al pèlag de Les Deus. Anava acompanyada d’un portuguès. Els va dir que la dona era la princesa d’una terra llunyana.

La darrera notícia de tan extraordinària dona (abans de la defunció el 1864) és de 1839, quan la trobem casada i amb una filla,venent sangoneres a l’hospital de Bristol.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s