EL CARNESTOLTES A BARCELONA

El Carnaval és una de les festes més populars arreu del món. Cronològicament precedeix l’austeritat i la penitència de la Quaresma. Comença el Dijous Gras i acaba amb l’enterrament de la sardina o també, com a molts pobles dels Pirineus, amb la crema o enterrament del Carnestoltes, el dimarts de Carnaval. El dia següent és Dimecres de Cendra, primer dia de Quaresma.
Els costums de menjar aliments derivats dels ous (truites, botifarres…) pel Dijous Gras i sardina el Dimecres de Cendra, tenen força dividits els antropòlegs. En el primer cas l’explicació més plausible és la pervivència de ritus pagans en els quals, com passa amb la Mona de Pasqua o l’Ou com Balla, l’ou simbolitza la renovació de la vida; la substància que haurà de fecundar els camps en letàrgia durant l’hivern.
La raó del protagonisme de la sardina el Dimecres de Cendra, sembla obeïr a una degenaració semàntica que convertiria “cerdina” (esquelet de truja) en sardina. L’escriptor costumista madrileny Mesonero Romanos ja dedica algun dels seus articles als costums del Madrid del segle XIX, en el qual era costum el Dimecres de Cendra anar en colla a berenar i a enterrar un esquelet de porca “”cerdina”) que prèviament haviat consumit. Francisco de Goya representa aquesta imatge al quadre El entierro de la sardina (1812).
El Carnaval “carnem levare” o treure la carn, en referència al desdejuni, ja el celebraven egipcis, jueus, grecs, en les saturnals romanes (festes de les classes pobres on els amos i els esclaus es canviaven els papers) i amb una clara relació amb les lupercals relacionades amb la fecunditat i les matronals on les dones prenien el protagonsime de al societat. També té referències en les celebracions paganes d’alegria per l’arribada de la primavera i les disfresses simbolitzen el canvi que realitza la natura.
Amb el pas dels segles el Carnestoltes ha anat prenent forma humana. A grans trets, correspon a un individu amant de la broma que manava, com si d’un rei es tractés, mentre durava el períod de Carnaval, fent malifetes a dojo. Finalment, la gent cansada del personatge el comdemnava a morir penjat i perquè fins i tot l’esperit desaparegués del poble, el cremaven.Així tornava la pau a les cases. Encara que en alguns pobles el Carnestoltes deixa escrits un testament en el qual es reia de les malifetes realitzades i d’alguns dels habitants del poble.
Aquest personatge es representava amb pantalons i camisa farcits de palla, un barret al cap i un nas llarg. Es penjava d’algun paller i després es passejava pel poble, fins ser jutjat i ajusticiat.
Carnaval és doncs una llicència controlada de la rutina diària i la quotidianitat, dies de ballar, cantar, fer bromes, menjar molta carn, bones fartanades per poder suportar el deler del dejuni quaresmal.
Joan Amades, al seu Costumari Català, va dedicar cinc-centes vint-i-una pàgines a tractar del Carnestoltes a les terres catalanes.
Segons Joan Amades la cita més antiga d’aquesta festa a la Ciutat de Barcelona es troba en un llibre de deliberacions del Consell de Cent barceloní, en un volum que pertany al 1301-1303. Seguit d’aquest primer document l’any 1338 es localitza una ordenança per regularitzar la festa. Els bans ens donen una idea de com devien ser aquestes cavalcades, on molt habitualmenth i participaven nens. Per exemple el Consell de Cent va ordenar que no es podien llançar ous podrits ni taronges, sota una penyora de pagar 5 sous (la moneda de l’època) cada vegada o ser tancat al Castell del Veguer (antiga presó a l’actual Plaça de l’Àngel a tocar de la Via Laietana) si no es podia pagar.
A Barcelona exisitien dos tipus de balls que es celebraven als saraus (sales de ball) al segle XVIII-XIX durant els dies de carnaval. El testimoni de Leandro Fernández de Moratín el 1815, durant la seva estada de tres anys a Barcelona, reflecteix l’animació d’aquests saraus carnavalescos que eren el del teatre de la Santa Creu, més tard Principal, el del saló de contractacions de la Llotja de Mar, i el de la Patacada. Aquests dos últims van començar-se a organitzar en crear-se el 1802 la Casa de Caritat (actual Hospital de Sant Pau, abans al carrer del Carme). Els beneficis que s’obtenien de les entrades i begudes eren destinats precisament a aquesta institució benèfica.
El ball de la Patacada era el més popular i el seu nom ha perdurat de fet fins avui per a denominar les festes sense pretensions. Hi ha diferents versions sobre l’origen del nom. Era costum, en els balls públics de màscares, que el ballador convidés una dama a la dansa, o viceversa, donant-li un cop a l’esquena, una patacada. Sense més paraules, el requerit havia de ballar amb el seu desconegut sol·licitador/a. Tot fa pensar que aquestes patacades entre balladors emmascarats donessin nom al ball.
El seu origen se situa en un magatzem de la Barceloneta i després en un local propietat d’Antoni Nadal, adossat al convent de Santa Mónica, dels agustins descalços. La vigília de Reis de l’any 1807 aquest local va incendiar-se í l’any 1814, finalitzada l’ocupació napoleònica, va inaugurar-se’n un altre al carrer de les Tàpies amb la mateixa finalitat. Aquest darrer és el que es faria més famós amb el nom de la Patacada, sobretot a partir de 1836, quan la Casa de la Caritat, que era la que es beneficiava del saraus, va encarregar a un pintor de decorar-lo. El ball sobreviuria fins 1854, quan el local va ser transformat en una foneria que s’incendià quinze anys després.
Una data important en la història dels balls de Carnaval és el 1847, quan va inaugurar-se el Liceu. El pati de butaques era cobert els dies del Carnestoltes amb un empostissat de fusta i el ball que s’hi feia, va anar fent cada vegada més ombra al del Principal, que era on anaven les classe més benestants.
La Casa de la Caritat va organitzar dos tipus de Balls: el de la Llotja i al Teatre de la Santa Creu i el de la Patacada. El primer tenia caràcter burgés , el segon era de caràcter popular .
De fet els primers Balls burgesos es van celebrar al Teatre de la Santa Creu. L’entrada als Balls de l’actual Teatre Principal (situal al final de les Rambles) tenia un preu de tres pessetes. No sabem a quin any es va començar a celebrar el primer ball de disfresses al Teatre de la Santa Creu, però per una al·lusió que fa l’escriptor Moratín l’any 1815 sabem que ja es celebraven.
Així doncs el Ball de Mascares era el lloc on anaven les personalitats destacades de la ciutat i el ball de la patacada una de les manifestacions més populars.1200px-GOYA_-_Entierro_de_la_Sardina_(Real_Academia_de_Bellas_Artes_de_San_Fernando,_1812-14)

EL ENTIERRO DE LA SARDINA (Francisco Goya Lucientes, 1812)

carnestoltes

EL REI CARNESTOLTES (gravat del segle XIX)

ccarnaval26

Gravat barceloní (s. XIX)

auca_carnaval

AUCA DEL CARNESTOLTES (Barcelona, s.XIX)

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s